T'has
venjat de la debilitat que patires davant el clam d'aquell caramull de dolor
que s'aferrava a la teva paraula. Has cedit a la llàstima. Però just després,
per purificar la teva fal·làcia, t'has acarat, tot acerb, a la teva pròpia
mort.
Has guaitat a l'abisme. L'esglai
t'ha sembrat un tremolor d'infant aperduat. I t'has xisclat un cop més: quan
mors, mors. Com un cavall, una cabra, un rupit. Quants d'animals mereixen
l'eternitat! Mil cops més que la degenerada bèstia humana.
Davant el buit de la mort no hi
valen consideracions raonades i raonables. Tal com fa 80 anys eres feliç al món
del no-res, d'aquí a 30 retornaràs al mateix lloc. El cos ho accepta i fins i
tot arribarà un moment que ho desitjarà.
A aquesta lògica aclaparadora només
hi sobra un element pertorbador. El mateix element que m'ha amargat tota
l'existència. La consciència. La puta consciència puta.
La preciosa rondalla de la
supervivència dins els altres que has predicat a tants de funerals -allò que no
mors quan t'enterren, sinó quan ja no queda ningú aquí que t'estimi- serveix
per als vius, però el mort és ben mort. Ja mai més s'adonarà de res. En el
millor dels casos, serà un granet d'arena en el desert on la tribu adora la
meva memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada