La mort és com jo: una omnipotent
entelèquia fulminant. La mort no existeix. Només existeixen els morts. Però
per exorcitzar la seva feréstega influència, els mortals heu personalitzat la mort.
Talment com si fos un ens real. Li heu atorgat
estampa, simbologia i litúrgia.
L'heu convertida en un indispensable personatge teatral. Parlar amb la mort,
acarar-se a ella, és cosa fàcil. La gesta heroica és
afrontar-se amb un moribund. No
parl d'un agonitzant anònim, sinó d'un comatós
conegut, àdhuc amic, fins i tot
familiar.
Per dos cops, en pocs
dies, has estret la mà, freda i suosa, de dos properíssims agonitzants. Amb el
company de fatigues diàries feres un pacte de deixar-lo morir a casa i de
proporcionar-li tota la morfina que precisàs per no patir gens. El jurament es
complí íntegrament. Amb l'amic intel·lectual t'atrevires a agombolar-lo amb el
meu nom més excels: l'Amor.
Has estat valent i
conseqüent. Has arraconat el teu jo per cercar el tu de l'altre.
Has estat fidel als teus
principis, que també són els meus: tota criatura té dret a tancar els ulls
davant l'abisme. La bena cornella no importa. El dret de morir amb els ulls
tapats és tan intocable que fins i tot la justícia concedeix aclucalls als
facinerosos.
Gràcies per convertir-me
en cucala per als teus agonitzants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada