Mans foradades del meu cor, tothom que et coneix
està assabentat de la teva dèria a donar propines. Fa anys sentenciares:
“Els mesquins que van contra les propines és perquè mai no han fet de
cambrers”.
Record que en una pensió
del Marroc t’equivocares de bitllet i donares al recepcionista una propina més grossa que el
salari d’un mes. Al porter només li mancà posar estores al teu pas.
I tot per proclamar fort
als quatre vents que jo, el teu déu, i tu, el generós de l’hòstia, acceptam
propines de molt bon grat per al més enllà.
Sabem, amb resignada
acceptació, que el nostre salari és la vida en aquest món i que tota la resta
són fal·làcies. Però per si de cas -el gran Déu ho faci!– hi hagués quelcom
després de la mort, estarem molt, però que molt contents de fruir-ho.
D’antuvi allargam les mans
i inclinam el cap amb els més profunds dels agraïments.
Gràcies a qui pertoqui per
la propina eterna, per insignificant que pugui semblar.
Ens conformam a formar part
de l’energia còsmica i que la nostra turmentada i turmentadora consciència
s’incorpori al magma de la gran consciència universal.
Qui no es conforma amb la
més esquifida esperança és perquè no ha tastat
l’evidència de l'absoluta finitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada