Acabaves
de repetir als atents visitants el lema de Can Gazà: "Aconseguir que els
marginats recobrin la dignitat malgrat sigui uns mesos abans de
morir". Hem restat sols baix la
pèrgola del jardí. Llavors t'he llegit la pregunta a la lluïssor dels ulls:
- Jo i tu, déu meu, finirem els
nostres dies amb dignitat?
Altra
cosa no puc profetitzar-te, cagadubtes del copó, però aquesta de la dignitat
final la tenim assegurada.
Morirem com estam vivint aquests
darrers anys de la nostra apassionada resistència: essent nosaltres mateixos.
Ni en la terra ni en cap lloc de l'univers hi ha més gran honor i glòria que
ser plenament un mateix.
Jo, el teu déu, m'he despullat de
totes les hopalandes. Ara "som el qui som". El teu déu, la teva
criatura. Un lar. Un ídol casolà. Íntim. Finiré escalfant-me a la foganya del
teu darrer batec.
Tu tornes ser la bestiola deixondida
i calenta que fores d'infant. El bosses tristes feliç que adora agraït la
immensa sort de mostrar-se despullat, provocatiu, impúdic a la balconada de la
imbecil·litat.
El mag de la dialèctica, que se juga
l'alenada al torcebraç de l'ocurrència. El bruix de la paraula des de la qual
guanya el respecte i l'autoritat.
Esclau alliberat, moriràs del goig
de saber-te lliure.
Finaràs en el darrer orgasme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada