Déu
meu, voldria mesurar les proporcions de Rostand dins la nostra
personalitat.
Gràcies
per suportar-me I'atac de narcisisme.
Com
proclam a “Encís de Minyonia”, en aquella escalfadissa còpula de
I'encomanada
autumnal, em tocà la loteria genètica. He heretat, malgrat mai no
hagi
aconseguit ser com ells, la millor part del Santandreu i del Sureda. El primer
sumand,
el 50% dels meus dos pams d'home, m'ha atorgat
una personalitat
massissa.
Una nissaga de centaure.
La
peça del 40% de "I'ambient, la tribu i la
cultura", que teixiren les entreteles del meu tarannà, m'ha creat la
majoria dels problemes que m'han turmentat
l'existència.
Tot i això, cap al tard de ma vida, l’acceptació
gojosa i orgullosa de mi
mateix
ha pintat al ponent una encesa gloriosa de núvols singulars i
intransferibles.
Fugint, misogin com som, de
"I'omnipresent femení de terra i
mare
que me marca de sempre i per a sempre", he anat a
parar al paradís de la
tendresa
mascle.
On
m'ha retornat la sort és en el 10% de la formació. Per pagès i per capellà
m'esclataren
totes les deus de la llengua, com testifica Jaume Vidal Alcover al
pròleg
de "Nissaga de sen". L’herència de terra m'ha fet home de
paraula, mentre que I’ofici de catequista m'ha
convertit en el déu que enrampa amb la dialèctica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada