S'ha escrit molt al voltant de la renúncia de Benet XVI, però enlloc he trobat la interpretació més important per a mi.
El Papa ha trencat
un tabú. Un tabú que era dogma inamovible per als grups més
fanàtics com l'Opus, Legionaris de Crist, kikos i altres
ultramuntans.
El principi, fins
ara, havia estat: Déu posa el Papa i només Déu el pot llevar. El
que es pot fer és ajudar a l'obra divina amb una pindoleta. Així
succeí amb Joan Pau I i talment hauria passat amb l'actual Papa si
el bell i fornit secretari personal no hagués muntat guàrdia dia i
nit.
Un detall que
ningú no ha destacat de la fuita papal és que l'expontífex gaudirà
d'un dels regals que fa ver el terrible pederasta fundador dels
Legionaris de Crist al Papa polonès, com és el monestir del silenci
als jardins del Vaticà. Ironies de la història. Altre cop,
l'inquisidor es queda amb els béns del condemnat.
El valent
renunciador ens ha regalat una nova manera d'enterrar Papes: des
d'ara, els morts aniran a la cripta de sant Pere, mentre que els vius
descansaran en els jardins del Vaticà.
Per al bé de
l'església romana, aquesta trencada de tabú hauria de ser com un
desfer calça. El nou Papa hauria de rompre el tabú del celibat, el
de la dona sacerdot, el del matrimoni gai i tants d'altres que
estaquen l'església romana en el segle XIII.
Can
Gazà, febrer de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada