ELS MALLORQUINS, MISSIONERS AL PERÚ, COSINS GERMANS DEL NOU PAPA

 

Contemplava l’espectacle de la sortida del nou Papa a la balconada de les benediccions amb més curiositat que emoció, quan, de cop, se m’enrampà el cor. Lleó XIV saludava amorosidament, en un perfecte castellà, els seus fills diocesans de Chiclayo. Per part missional, els mallorquins que hem intentat servir l’Església del Nord del Perú al llarg de més de cinquanta anys, venim a ser cosins germans del Papa.

El nord-americà Pare agustí Robert Prevost trescà els deserts del Nord del Perú, la terra d’acollida de tants de mallorquins. Només de pronunciar els noms ens emociona: Chulucanas, Trujillo, Piura... Era un perfecte “gringo acholado”. Un empelt meravellós d’occidental blanc amb els descendents de l’Inca.

El papa Francesc prengué de referent el poverel·lo d’Assis. Per bé del món el nou Papa hauria de ressuscitar el seu fundador, Agustí d’Hipona. Just que digues per tota moral “estima i fes el que vulguis” donaria la pau –que per ara és el seu lema– a la consciència de molts de turmentats.

M’encanta que hagi posat línia directa amb el fundador de la doctrina social de l’església. La “Rerum novarum” està, encara, per estrenar.

Per afegitó he rebut dels bruixots de la història un goig personal i vanitós. D’un mode enginyós s’ha acomplit la meva profecia de la novel·la “Operació Tiara”: el nou Papa és peruà no sols de cor, sinó jurídicament per mor de la seva nacionalitat peruana.

Lleó XIV, ja teniu un enamorat assegurat.

LA PROFECIA S’ACOMPLEIX

El poeta per essència ha de ser profeta. Ha d’ensumar el futur com una cussa de caça. La revista literària ESCALBRUIX  de 1989 publica,  acompanyant altres camarades tocats d’ala, un poema meu rabiós i escatològic damunt la situació de Mallorca. No sé si per deferència o per alliberar de contagi els altres honorificats m’aïllaren amb aquest valent dibuix de Teresa Pagès. 

SOM

Una Nació sense Estat.
Un Poble sense Terra.
Una Llengua sense Pàtria.
Una Gent sense Nissaga.

Talment com si diguéssim:
Un home sense cap.
Una ànima sense cos.
Una vila sense cases.
Un nom sense llinatges.

Però estigueu tranquil·les,
aranyetes de Déu,
Les nostres panxes
resten o bon resquard
de fam i ronya.

Quan eixa terra nostra
sigui alemanya tota
els nous propietaris
ens deixaran teixir,
amb plàstic de condons,
su-ran de l'esbandrida menjadora,
teranyines per caçar
les mosques vironeres
que ens envien d'Europa.

Disculpau-me, germans.
No aquant més la pixera.
Vosaltres ja sabeu
que el cos comanda.

Ca'n Granot, tardor 89

ANTONI SUREDA ESTRANY, NOBLE CAPDAVANTER

 

Aquests darrers quatre mesos els qui estimam Toni Sureda Estrany hem viscut dos esdeveniments força entranyables i profunds. Definitius. Fa quatre mesos, en fer 94 anys, li teixírem una corona d'estimació entorn d'un dinar selecte i emocionant. Tanmateix aquell homenatge era i volia ser un comiat de cos, ànima, intel·ligència i cor presents. Ens fartàrem de plorar i d'expressar-li amb paraules, signes i abraçades com l'estimàvem.

M'encantà tant aquest invent de celebrar una festa d'acció de gracies a la vida quan el sol ja es cap al tard i notes que el rellotge del cor acaba la corda, que jo l’inclouria com obligatori en el cerimonial dels adeus. Ben igual que un temps, no massa llunyà, hi havia el costum de celebrar les noviances abans d'oficiar les noces.

Fa mesos a Sa Torre ens reuníem per mostrar-li com l'estimàvem. Avui ens hem arreplegat en aquesta església de Sant Joan d'Àvila, la seva parròquia just veïnat de ca seva, per pregar junts. Quan dic junts vull expressar una comunió absoluta: vull dir pregar nosaltres per ell i ell per nosaltres.

Però aquest encontre també vol ser un homenatge de comiat i una manifestació de com l'admiràvem. L'amor sense l'admiració acaba mustiant-se. Cadascú de nosaltres l'admirava a la seva manera i pels seus motius. Jo l'admirava per capdavanter. M'encanten els qui, com ell, fugen del seu clos i obrin camins nous per a ells i per als altres. M'encanta la gent que com ell mira el vent de cara i fa recular el prejudicis. M'encanten les persones, com ell, amb una supremacia d'intel·ligència per damunt totes les altres jeies. M'encanten els capdavanters com ell que exhibeixen com una gloria el sinònim de caparrut.

Jo l'estim i l'admir perquè no tan sols ha estat un cosí, sinó que sempre ha actuat amb escreix com a tal. No és més família qui ho és, sinó qui hi fa.

M'agrada posar encapçalament a les missives personals i íntimes. A aquest record amorosit del cosí de Santa Margalida l'he titulat: “Antoni Sureda Estrany. Capdavanter. Les persones que es guanyen un títol gaudeixen d'escut. Per mi el signe del segon Sureda és un fruit molt proper, propi de les terres de secar. Per a mi el símbol d'En Toni és una ametlla. Per arribar al secret l'has d'esclovellar, l'has de trencar fins i tot a la darrera operació per trobar-li tot el gust et convé torrar el bessó i netejar-lo de peladura.

Ara en Toni, des de l'altra dimensió estant, em mana que tinguem un record entranyable per al seu germà Macià que morí dos dies abans d'ell. Per qüestions dels buròcrates del cel no pogueren fer el viatge junts.

Per mi en Macià no necessitava ni títol, ni escut, ni aventures. El vaig tractar molt poc però el veia sempre com un home amable, humil i sencer. Diria que era un silenci ple de llum. Macià, deixem un pessic de la teva callada i muda bondat. La necessit.

Ja s'han mudat al resort de les galàxies la majoria del germans Suredes Estrany des Corral Serra. Ara el vostre equip de truc es majoria. Però no us fieu. Sant Pere sap jugar molt. Mai no mostra les cartes. Necessitam que els homes d'aquesta malmenada terra nostra, que l'han estimada i suada, guanyin la partida, almanco, a l'altre món.

Toni i Macià, els ametllers han florit, la llum es transparenta cap al tard.



Can Gazà febrer 2025