PUJOL, EL BON LLADRE

Una persona profunda i seriosa, nacionalista de soca a arrel, després de comentar-me de quina manera el disgust pel cas Pujol li havia llevat la son, va afegir:

-Per sort, Pujol és un home cristià. Sens dubte, la fe l’alliberarà del suïcidi.

Des de l'angle d'eixa consideració, jo m'atreviria a dir-li a Jordi Pujol, malgrat ell no em conegui de res i mai no pugui llegir les meves parides:

Agenollau-vos davant el retaule de la crucifixió. Contemplau-lo atentament i devota. Enmig, el poble català. Crucificat. A banda i banda, dos lladres li munten la guàrdia d'horror. Un facinerós representa el colonitzador amb els seus seguidors espanyols de tots els colors i tendències. Insulten i befen el creuclavat. Identificau-vos amb l'altre, amb el de la dreta, el qui ha passat a la Història amb el títol de bon lladre. La tradició només n’ha conservat el nom: es deia Dimes. Ara, sant Dimes, el 10 d’abril.

Tots els beats i sants reben llur títol del Papa. El bon lladre és l'únic benaurat canonitzat directament per Jesús. No en coneixem res, de la seva vida i miracles, tant sols sabem que a l'hora de la deshonra suprema es penedí i adorà el poble crucificat, i aquest dictà sentència: "Avui estaràs amb mi al

Paradís".

Senyor Jordi Pujol, despullat d'honors i títols; maleït i condemnat, des de l'última fila assistireu al triomf de la llibertat del nostre poble ressuscitat.

De la figura del bon lladre la llegenda urbana en guarda un referent humil, popular i nostrat. El lladre era “Don Sebastiàn” i vivia a La Vileta. Cada any robava un porc gras a un terratinent i el regalava a les monges. Aquestes curioses serventes de Déu, l'obraven. Quan la perxada lluïa esplendorosa al sòtil del convent, “Don Sebastián” entrava amb peu de moix i robava la meitat de les sobrassades.

Les monges ho sabien, però callaven i beneïen el gran benefactor: sense el bon lladre, mai no haurien tingut sobrassades.

Mentrestant, els senyors que sovint rebien els seus serveis, fins al punt de vetllar els seus morts, el dia de les matances enviaven a ca les monges un present de xulla i ossos. El poble mallorquí en sap molt, de les xulles i dels ossos. És la nostra història. Els mallorquins, banyuts consentits, engreixam el porc, Madrid ens el roba i ens retorna un caramull de xulla i ossos.

Sant Dimes Pujol, les monges escandalitzades, en el racó més amagat del seus sentiments fenicis i catalans, reconeixen que sense vós no tindríem sobrassades. 
Sant Dimes Pujol, els pecadors, agenollats davant el retaule de la crucifixió del poble català, reconeixem que sense vós, Catalunya no hauria arribat a la meta de la independència.

PRESSUPOST DE RIALLES PER A UNS MARGINATS DE PRIVILEGI

La secretaria de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, acaba d’enllestir la memòria de l’any 2013. Si la voleu rebre dirigiu-vos a cangazaices@gmail.com.

De les memòries m’interessen els dos capítols fonamentals per al recte judici de qualsevol institució, com són personal i economia. Procur saltar-me les llargues i belles pàgines dedicades als objectius, excel·lents resultats i perfils. A la nostra crònica anual aquesta efusiva literatura omple 15 folis. A totes les ONG del món, la major part dels esforços i dels diners s’inverteixen en empleats i tècnics assalariats, burocràcia i propaganda. El màxim  desideràtum per a les associacions altruistes sense ànim de lucre és reduir aquests tres capítols a la mínima expressió.

En aquests dos punts, personal i economia, Can Gazà fa vertaders miracles. Qualsevol institució necessitaria un mínim de 30 empleats per dur a terme l’activitat que portam. Per demostrar aquesta afirmació, basta la llista de les nostres activitats com són manteniment dels dos casals; tallers; botigues; hort; granja –hem aprofitat 448 animals; esment dels malats –els hem acompanyat en 592 visites mèdiques; normalització de documents  -214 casos d’arranjament de papers; preparació d’aliments tant per als residents –5 menjades diàries– com per als fidels comensals de cada migdia –s’han servit 3089 dinars i s’han assistit, dos cops al mes, 15 famílies amb queviures suficients  per passar dues setmanes... Tanmateix, la labor més àrdua, tot i no poder quantificar-la, és l’acompanyament dels gazanecs les 24 hores del dia en totes les seves cuites, angoixes  i necessitats. Tota aquesta immensa tasca la realitzen 3 assalariats vocacionals mileuristes que hi deixen la pell tot cremant-hi les hores del dia i de la nit; 3 cooperants –el president, el pagès i un servidor- que no cobram res de res i damunt ens deixam escurar les butxaques, i un petit i  esplèndid grup de voluntaris. Però el secret del prodigi està en la feina, la responsabilitat i la participació dels posaders de Can Gazà i de Sa casa Llarga. Tanmateix, l’economia dels doblers  i del coratge estan en les vostres mans, amics. L’ajuda de IMAS l’any passat, fou de 19.734 euros.  Eixa pixarada al costat del bram de  milions per a altres institucions modèliques i mudes fa rialles.

Les despeses de  l’any passat –les d’enguany són molt semblants– sumaren 143.813, 98 euros. Un pressupost de mel i sucre per a uns marginats de luxe. A les ONEG  exemplars, famoses i superprotegides, aquest pressupost nostre no els basta per pagar les nòmines d’un més als monitors, tècnics en tot menys en xinxes.

Mentre esperam les miques que cauen dels banquets del Projecte Home i de Kovacs, confiam en la vostra ajuda per sobreviure, tot operant miracles amb un pressupost de rialles que a qualsevol moment de fallida poden tornar-se llàgrimes.