CICLÓ DAMUNT SA CASA LLARGA

Dijous capvespre a les tres i mitja de la tarda patírem un autèntic cicló a Sa Casa Llarga. L’ensurt va ser de mort. L’esglai ens dura, encara.

Encara sort que era l’hora de la sesta i eren pocs els qui es movien pel jardí i al voltant de les naus, tot fent hores extraordinàries per preparar els Encants.

Es vinclaren els arbres, tremolaren persianes i portes. Fins i tot les parets semblava que es movien. De fet, els ferros del sòtil de la nau dels mobles han quedat vinclats. Les cadires de la carrera, famoses per la vaga de fam del professor, volaren per l’aire. Uns estants de metall que estaven a les portes de la sala d’art caigueren en terra. Just llavors, Ramon acabava de passar per la seva vora.

Ens neix l’esglai a la boca del cor només de pensar que unes hores abans eren més de trenta els treballadors de Can Gazà que es movien per tota la finca. Imaginau-vos que el desastre hagués passat una setmana més tard amb cent visitants dinant a les taules dels Encants. La desgràcia hagués pogut ser catastròfica.

El causant d’aquest huracà era un helicòpter de “Salvación Marítima”, més gros que els que a diari aterren a Son Espases a pocs metres de ca nostra. Passà per damunt les botigues de roba i mobles    fregant la coberta. A pocs metres de l’era de ciment, just abans de tocar terra cuità a arrabassar els arbres i palmeres del jardí, i d’arrabassar les persianes.

Però per a mi el cicló de ràbia es mogué just després del fatídic es$pectacle. Pel meu impuls ens haguéssim assegut a l’era d’aterratge fins que la policia ens hagués fent aixecar a la força. Em convenceren que el delicte d’impedir l’auxili als malalts és molt greu. Llavors vaig pensar cridar a la premsa, però el bon seny em mostrà que era  millor començar la resposta a l’agressió amb una denúncia a la Delegació de Govern.

M’he quedat amb el vòmit de ràbia i impotència a la boca de l’estómac; d’eix estomac que ja no pot suportar més còlics de desesperances.

Cap al tard, m’he calmat, fins i tot consolat, pensant que un cop més havíem salvat aquest tresor de Sa Casa Llarga d’una destrucció total. Quan construïen l’hospital la salvàrem de restar enterrada baix d’un caramull d’enderrocs. Cada dia la salvam de convertir-se en una selva. Ahir la salvàrem de quedar baldada. 

Els marginats de Can Gazà feim poble conservant els béns singulars de Ciutat. Sa Casa Llarga, talment com Can Gazà, és propietat privada d’unes generoses senyores, però, per damunt tot, és patrimoni  de Mallorca. Quan vingueu als encants ens donareu la raó, àdhuc l’enhorabona, per conservar amb sang i llàgrimes un tresor del nostre poble.

LES PREPOSICIONS PER A I AMB MARQUEN LA DIFERÈNCIA RADICAL

Gràcies a l'arrel humanitària de l'home, moltes persones practiquen la solidaritat. Fan sopars, festes, mercadets, marxes ... trulls, per als marginats. Aquestes ajudes altruistes són excel·lents, lloables i necessàries. Can Gazà, en gran part, sobreviu per aquesta ajuda desinteressada, amorosida, generosa i constant dels amics solidaris.

Tanmateix, aquesta solidaritat no interroga, no transforma no posa ningú entre l'espasa i la paret. Ben al contrari, aferma el slstema, tranquil·litza les consciències i renta els pedaços bruts de la culpabilitat. Moltes de les senyores que organitzen els mercadets, les rifes i les tòboles per als desgraciats, mai no han vist un autèntic marginat de prop. Ho fan tot per als pobres, però sense els pobres.

Segurament si sabessin que el beneficiari dels seus magnànims esforços és el drogoaddicta que pegà estirada a la bossa de la seva padrina, es retiraria de l'associació altruista.

AMB és la preposició que marca les diferències radicals en la feina per als marginats. AMB és la nostra senyera, el nostre distintiu, la nostra marca, la nostra filosofia, la nostra salvació, el nostre intent de revolució ... A Can Gazà tot el que es fa, tot el que es diu, tot el que es lluita, es fa, es diu i es lluita per als marginats i amb els marginats.

Aquesta és la diferència bàsica, posem per cas, de la fira dels ENCANTS respecte als altres respectables, famosos i gloriosos mercadets solidaris. El nostre és un negoci plenament familiar.

Tots els qui us rebran i serviran en els ENCANTS són gazanencs de pura raça.

Permeteu-me una profunda reflexió, la consideració més transcendental de la meva vida. Treballar i viure AMB els marginats i no tan sols PER ALS marginats, no és una qüestió d'estil, de tàctica, de postura... és una determinació radical, de canvi profund de la humanitat. Tanmateix, per a mi i per a la nostra cultura occidental el referent cabdal és Jesús de Natzaret. Segons el mite de l'Encarnació, Déu Pare, cansat de vetllar i treballar per als homes sense resultat, envià el seu fill primogènit al món. Així, el Mestre es va fer un de nosaltres. "Com nosaltres en tot , manco en el pecat", segons la dita de Sant Pau. Llavors, morí per a nosaltres.

Aquesta és la doctrina que vaig viure com a capellà obrer. Aquesta és la convicció que me manté, caparrut i ferm, a Can Gazà. Però jo he pres avantatge al Mestre. M'he fet marginat en tot, però sobretot, en el pecat. Som un marginat en tot i per tot. Els marginats m'han admès a la seva tribu. M'han salvat.

El que acab d'escriure per a vosaltres, amics, no és un poema, és un desafiament. No us fieu de les meves paraules: veniu a comprovar-ho. Les portes estan obertes de pinte en ample. ELS ENCANTS us brinden una magnífica ocasió.