OPERACIÓ TIARA, FUM D’ESTAMPA

“Si bastàs anar en pèl perquè ho sabessin“. Aquesta encertada expressió del gran poeta Miquel Àngel Riera i que tan bon resultat donà a Albert Ribera en el seu púdic cartell de la primera campanya de “Ciutadans”, en la nostra societat ha perdut, a hores d’ara, tota la seva potència per a l’escàndol. Per aconseguir que una despullada pública esdevingui una provocació s’ha de produir un vertader miracle. En aquests moments no s’escandalitzen ni deus, ni déus.

El que m’ha passat a mi amb la meva darrera novel·la “Operació Tiara” és un fracàs clamorós de la meva innocència baptismal. Per seguir amb la metàfora miquelangeliana, que ha obert la nostra conversa, diria que he anat a mostrar la meva pansida nuesa a un racó amagat d’una platja nudista. És allò que deien els pagesos de qui pixava aigua beneïda i, tot pensant produir un gran incendi, cremava una estampeta humida al carreró amagat del campanar de la vila desèrtica.

Això meu és patètic. No han aixecat la coa ni els moixos de sagristia. La meva novel·leta, talment tanyada borda dels contes exemplars del Pare Coloma, presenta, amb reverència i tendresa, un Papa pederasta. Però no passa res. L’avenc del Vaticà s’ho engoleix tot. A la portada del llibre, el meu pacient i utòpic editor m’ha revestit de Papa Borgia. Però com si m’hagués disfressat amb el rebosillo de pagesa mallorquina. Ningú no s’ha espantat amb la meva bubota.

Tampoc no passa res quan el llibre pinta l’escena d’un monsenyor de la Cúria vaticana, fill predilecte del Fundador dels Legionaris de Crist, organitzant en el seu palau una disbauxa de coca i sexe gai. Per tot seguit convertir-se en el camell que distribueix la droga a les altes jerarquies de l’església catòlica. Tampoc ningú no es commou quan endevina que aquest monsenyor era l’alcavot del secretari particular del diabòlic Papa Joan Pau II i que a hores d’ara segueix de cap de la màfia que forçà la dimissió de Benet XVI amb l’amenaça de destapar les aventures sàdiques i pederastes del seu germà, capellà, músic i director d’una escolania.

Per sort un amic cruel m’ha escopit la crua i dura veritat: “Això teu, Jaumet, no interessa a ningú”.

El que em deprimeix fins a abocar-me al precipici de la depressió és que quan diu “això teu” no es refereix tan sols al tema de fons. L’església ja no interessa a ningú. Això teu, això meu, que no interessa a ningú inclou també la producció literària. No interessa a ningú que m’hagi passat més d’un any construint una paret seca amb les paraules més nostrades. No interessa a ningú que els personatges quedin ben retratats, de cos sencer i vida sincera. No interessa a ningú que el final sigui sorpressiu, ràpid i cruel, com pertoca a tot final de narració. No interessa a ningú, ni als més caparruts defensors del drets humans, que un servidor sigui un pobre lletraferit condemnat a salvar-me del manicomi, tot convertint en creació literària les meves neures.

Pobre “Operació Tiara”, que pensava pegar foc al trastum corcat de la meva estimada església catòlica i que tot en gros ha produït un fumarolet d’estampa.

HOMENATGE ALS MÀRTIRS D’INCA DINS UN CREPUSCLE DE TOROS, PROCESSONS I MOROS

Hom hauria de reencarnar-se en un Buñuel, un Fellini, àdhuc un Passolini, per poder  plasmar  la seqüència surrealista  que vaig presenciar a Inca, diumenge  vespre, tot expectant la inauguració del monument als heroics defensors de les llibertats del nostre poble. Ens trobàvem a una cantonada central de la ciutat d’ Inca “el puro y duro rojerio independentista del barco de rejilla”, a  la vora del monument, encara cobert amb la quadribarrada. Estava tot a punt per reivindicar  l’honor d’aquells forans, que  a l’agost de 1452, foren esclafats pels mercenaris del rei Alfons.

Començà la primera desfilada. Un avalot d’espanyolistes venien triomfals i alegres de viure i defensar, amb llur presència, la mort violenta d’un brau innocent. Havien fruit d’una tarda de toros com Déu mana. Entre els seguidors de la seva festa nacional es trobaven dues diputades de les Balears a les Corts d’ Espanya. Tots ens miràrem de reüll. Però no passà res. Ni un xiulet. Ni una tossina. Ni un xiu- xiu. Res. Respecte absolut.

Quan ja havien  engegat  els altaveus per iniciar  la cerimònia del descobriment de l’escultura d’Antoni Miquel Morro, vet ací que es presentà un guàrdia municipal per avisar-nos que no podíem començar la festa fins que no hagués passat la Processó del Corpus. Entre l’espera i la lenta desfilada haguérem de suportar un retard de 45 minuts. “El rojerio independentista del barco de rejilla” formà un passadís de silenci i respecte. En els meus furs íntims brostà una tristesa  profunda. Els Santíssim no es mereixia aquella mena d’esperpent. Però tot restà embolicat en un reverencial silenci.

Mentre la glossa sentida i profètica de Mateu  Xurí, recitada per la veu profunda  de Biel Majoral, ens sembrava calfreds per tota la pell de renéts d’esclaus, un estol nombrós  de moros s’havia ensenyorit de  la plaça del costat en el centre de la qual el nostre malaguanyat amic i mestre Antoni Riera conserva la seva clínica. Els nous senyors dels carrers i places d’Inca ignoraven, talment com la majoria, gairebé absoluta, dels habitants de la capital del Raiguer i de la resta de Mallorca,  que el savi i enyorat oculista era l’ànima d’aquesta fita històrica.

El vespre no em podia dormir. Un dubte cruel em capolava la son. Aquell silenci, aquell mutisme, aquella aparença de respecte civilitzat davant els hereus dels colonitzadors era un progrés o ens clavava a un retard? Era aquella la pau de la maduració humana o era la quietud del cementeri on hem anat enterrant totes les nostres utopies? No ens resten forces per unes darreres espolsades de braus assassinats?

Vaig poder reconciliar  la son quan, mig somniant bravates passades, vaig confessar-me a mi mateix que m’hauria agradat, fins a fruir d’una mena d’orgasme miraculós, que “el rojerio independentista del barco de rejilla” hagués armat un encarnat i blau amb les toreres, les beates, els capellans i els moros. Definitivament no vull morir d’avorriment. No vull perdre el sentit de la provocació i de l’espectacle.