dimarts, 13 de desembre del 2016

CONILLS DE RATA O LA VERA FAÇ DE MARGINÀLIA



La Verònica, valenta, desafiadora, s’atreví a eixugar el rostre del Gran Marginat, camí del Calvari. En recompensa a la seva compassiva gosadia,  la vera faç, l’autèntica estampa del Salvador, restà gravada al seu vel eixugadís.
Aquest Nadal, després de cinquanta anys de viure a Marginàlia, he descobert, tot contemplant la fauna divina i humana de Can Gazà, la vera faç dels exclosos. Som i ens sentim conills de rata dins una gàbia.
Els conills de rata som, com sintetitza el seu nom, rates domesticades. Rats sanats. Bestioles veganes.
No feim por a ningú. Ben al contrari, quan som petitons podem fins i tot  inspirar un lleu rampell de tendresa.
No interesam a ningú. Mai no he contemplat una pancarta que proclamàs “Salvem els conills de rata”. No servim pràcticament per res. Només feim nosa. No m’imagín una campanya electoral on els polítics ofereixin  arròs brut i conills de rata rostits. Ni farcits, serviríem d’ham per guanyar vots.
Tan sols no tenim hàbitat propi. Si trobes un eriçó saps que l’has de retornar a la pleta, Si veus una tortuga, penses que el seu lloc és la garriga.
Però, on putes fiques un conill de rata? Ni els més fanàtics animalistes sabrien donar-me resposta a aquest interrogant.
El lloc típic i tòpic per als marginats és davall un pont, Així, quan intentis passar a l’altra  banda de l’autopista podràs ser esclafat per l’arma més destructiva de l’home, com és el seu cotxe enfollit –xofer i màquina– per sortir de l’embós de les hores punta, que pràcticament són totes.
A altres  indrets i amb uns altres noms menys ofensius, com pugui ser  “conills d’Índies”, som carn de laboratori. Servim per fer experiments. Però no importa anar a les Amèriques fosques per viure i conèixer eixes crueltats. Ara mateix viu dins la nostra gàbia modèlica de Can Gazà un encant de persona capolada en totes les parts del seu cos per haver fet de conill de rata als venedors de droga de Son Banya. Ell era el testador de la droga una volta el químic dels gitanos havia fet els talls i les mescles pertinents. Altres germans nostres –entorn dels quatre mil– moriren de sobredosi, tirants al carrer per haver fugit dels camps de concentració de les cures miraculoses. Abans d’existir “Sa Placeta” els conillets de rata, malats de dependències, rebutjats dels laboratoris dels mètodes infal·libles,  vagaven com autèntiques rates pels claveguerams de la ciutat dels immaculats benpensants.
És tan pregó el complex de conill de rata que ens han inculcat els nostres salvadors que, posats a somniar, els marginats de Can Gazà sospiren per una gàbia de plata. Massa sabem que les gàbies d’or es reserven als botifarres dels marginats.
Malgrat tot, ran de Nadal, els conills de rata de Can Gazà ens atrevim a imaginar-nos que trobarem un lloc a la Cova de Betlem, amagats dins el caramull de palla del bou i la mula, tal com campam a la nostra Marginàlia.

dimarts, 29 de novembre del 2016

EL MEU DARRER FILL LITERARI CLAMA AUXILI



“Operació Tiara” em porta pel camí de l’amargura i de l’aventura.
Darrerament m’ha demanat la possibilitat de viatjar al seu lloc d’origen. Vol fer-se present a Sud-amèrica. Especialment al Perú. Més concretament a la seva estimada i enyorada  terra del Nord. M’ha  exigit eixa viabilitat amb el ganivet al cor. El mortal  ganivet de “ tu en tens la culpa perquè em posares al món sense el meu permís”.
Per convertir aquest somni en realitat eren necessaris –essencials!– dues condicions.
La primera era la traducció al castellà de la novel·la. Francesc  Suarez, un amic de l’ànima, un peruà d’adopció, un autor de contes fantàstics, ha realitzat una recreació meravellosa d’Operació Tiara. Ho afirm humilment de tot cor: preferesc la versió castellana. En peruà el relat cobra versemblança. Un negret de la quinta forca de l’Alt Chira parlant un català santandreuí distorsiona el panorama. Amb la traducció, la narració de la vida i miracles del futur Papa cobra aires de “Macondo” i de “La Casa Verde”.
La segona condició era trobar un sistema al nostre abast per poder volar a l’altre món. Autor de tercera regional com som no podia somniar en edicions americanes o distribucions fantasmagòriques. Enviar un llibre al Perú costa dues vegades el seu preu. Cati Castell, Jaume Mateu i el mateix Paco Suarez, experts tots tres en arts i manyes digitals, m’han enviat el meu filló als núvols cibernètics. Ara el pot fer ploure al seu ordenador qualsevol lector d’arreu de tot el món. A hores d’ara jo i el meu darrer engendre de paper estam penjats –mai millor dit– www.amazon.es/libros o bé entrant a la meva pàgina d’autor: https://www.amazon.es/OPERACI%C3%93N-TIARA-Jaume-Santandreu-Sureda-ebook/dp/B01MYO7H30/ref=sr_1_1?s=books&ie=UTF8&qid=1480412293&sr=1-1&keywords=operaci%C3%B3n+tiara
Vet ací el meu gran problema: si no em despengen em congelaré als núvols.  La despenjada virtual només us costarà 1,75 euros. Per favor,  ajudau-me. M’hi jug la vida. Vull dir la vida literària, que és part essencial de la meva posta de sol.
Si sabeu fer aquestes cosotes tan modernes anau al darrer enllaç assenyalat i amb  un clic el meu filló apareixerà, xalest i content, a les vostres pantalles.
Si sou de la meva condició de negats per aquestes bruixeries, us don un remei infal·lible: telefonau o envieu un whatsApp  a la nostra eficient generala gazanenca Cati Castell al 609318204. El seu prodigiós aparell telefònic va amb ella i la seva paciència en  tot moment.
Gràcies d’antuvi. Per favor, salvau el meu darrer filló literari.