La Verònica, valenta, desafiadora, s’atreví a eixugar el rostre
del Gran Marginat, camí del Calvari. En recompensa a la seva compassiva gosadia, la vera faç, l’autèntica estampa del Salvador,
restà gravada al seu vel eixugadís.
Aquest Nadal, després de
cinquanta anys de viure a Marginàlia, he descobert, tot contemplant la fauna
divina i humana de Can Gazà, la vera faç dels exclosos. Som i ens sentim conills
de rata dins una gàbia.
Els conills de rata som, com sintetitza
el seu nom, rates domesticades. Rats sanats. Bestioles veganes.
No feim por a ningú. Ben al
contrari, quan som petitons podem fins i tot
inspirar un lleu rampell de tendresa.
No interesam a ningú. Mai no
he contemplat una pancarta que proclamàs “Salvem els conills de rata”. No servim
pràcticament per res. Només feim nosa. No m’imagín una campanya electoral on
els polítics ofereixin arròs brut i
conills de rata rostits. Ni farcits, serviríem d’ham per guanyar vots.
Tan sols no tenim hàbitat propi.
Si trobes un eriçó saps que l’has de retornar a la pleta, Si veus una tortuga,
penses que el seu lloc és la garriga.
Però, on putes fiques un
conill de rata? Ni els més fanàtics animalistes sabrien donar-me resposta a
aquest interrogant.
El lloc típic i tòpic per als
marginats és davall un pont, Així, quan intentis passar a l’altra banda de l’autopista podràs ser esclafat per
l’arma més destructiva de l’home, com és el seu cotxe enfollit –xofer i
màquina– per sortir de l’embós de les hores punta, que pràcticament són totes.
A altres indrets i amb uns altres noms menys ofensius,
com pugui ser “conills d’Índies”, som
carn de laboratori. Servim per fer experiments. Però no importa anar a les
Amèriques fosques per viure i conèixer eixes crueltats. Ara mateix viu dins la
nostra gàbia modèlica de Can Gazà un encant de persona capolada en totes les
parts del seu cos per haver fet de conill de rata als venedors de droga de Son
Banya. Ell era el testador de la droga una volta el químic dels gitanos havia
fet els talls i les mescles pertinents. Altres germans nostres –entorn dels
quatre mil– moriren de sobredosi, tirants al carrer per haver fugit dels camps
de concentració de les cures miraculoses. Abans d’existir “Sa Placeta” els
conillets de rata, malats de dependències, rebutjats dels laboratoris dels
mètodes infal·libles, vagaven com
autèntiques rates pels claveguerams de la ciutat dels immaculats benpensants.
És tan pregó el complex de
conill de rata que ens han inculcat els nostres salvadors que, posats a somniar,
els marginats de Can Gazà sospiren per una gàbia de plata. Massa sabem que les
gàbies d’or es reserven als botifarres dels marginats.
Malgrat tot, ran de Nadal,
els conills de rata de Can Gazà ens atrevim a imaginar-nos que trobarem un lloc
a la Cova de
Betlem, amagats dins el caramull de palla del bou i la mula, tal com campam a
la nostra Marginàlia.
