Cas
Carrilano, com es deia al començament, Zaqueo com va ser
batejat després pel professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous,
ha cobert, al llarg de 24 anys, les necessitats més peremptòries
dels exclosos més marginats de Ciutat.
Tanmateix,
l’ànima i motor d’aquest servei immediat, directe, gratuït i
anònim als ciutadans més singulars de la nostra societat ha estat,
fins ahir mateix, Paco Sans.
Abans
de perdre’m amb històries i consideracions vull proclamar, amb una
guspira d’emoció als meus ulls de ca vell, que aquest home bo,
voluntariós i magnànim que fou en tot moment aquest “Cursillista
de Cristiandad”, és l’activista social que més he vist
connectar – simpatitzar!- amb els pobres més singulars i
especials de la Marginàlia mallorquina. Sense Paco Sans. la manera
totalment anàrquica d’allargar una mà als tirats als clavegueram
del sistema hauria esdevingut, en el suposat impossible de
perseverar, un cas flagrant de beneficència inútil, ben mirat
ofensiva cap als pobres i de cara a les bases mínimes de
l’assistència social.
Per
usar els serveis del Carrilano, com era abans dormir i alimentar-se
i com és ara fruir d’una menjada suculenta i completa al dia, no
necessitaves ni necessites més credencials que la son o la fam.
Però Paco Sans, amb el seu contacte personal i amb l’afany de
posar remei als problemes concrets de tots i cada un dels
necessitats que s’atansaven al xibiu de la plaça de Mercadal,
humanitzà i dignificà un servei aparentment paternalista.
Paco
estimava els desemparats; Paco parlava amb els necessitats: Paco
cercava i sovint trobava remei a les cuites dels més desgraciats. No
sé si ho va deixar escrit al seu testament vital, però vull creure
que la postura que prengué a la mort de la seva dona de no fer cap
demostració de dol, ni esqueles, ni tanatoris, ni funerals, ni actes
d’homenatge i que ara els seus fills han repetit amb ell, obeïa,
aquesta manera absolutament anònima de passar d’aquest món a
l’altre -Paco era un home de fe– a un intent d’assemblar-se a
la mort dels marginats.
Al
llarg de 24 anys, Paco Sans contemplà, amb esgarrifances al calfred
dels sentiments, com centenars d’exclosos es tiraven a la fossa
comuna. Ell no ha volgut, amb la mort, ser més que ells. Com no ho
volgué tampoc amb la vida.
Per
recordança, respecte i estimació que he professat sempre i seguiré
professant a aquest profeta anarquista de la marginació social us
vull transmetré tot el seu corpus doctrinal resumit en una
contarella que ell retreia en cada moment i circumstància.
Per
explicar l’existència i mode d’obrar de Zaqueo, Paco Sans
retreia que un dia, visitant una ermita, un fraret que s’encarregava
de l’hort li mostrà el seu aimat secret. A un cornaló d’aquell
verger monacal fra Bonaventura guardava i cultivava el tresor de les
benaventurances, que ell anomenava, en honor del fill pròdig, el
racó de les males herbes. Les males herbes tenen dret a rebre els
mateixos esments i delicadeses que les parades de les bledes i les
cols de l’Abat.
Paco
Sans, ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia, ha
mort d’un atac nocturn de tristesa i solitud. No sabia viure sense
la seva dona i sense fra Bonaventura. Fa estona que ambdós han
desaparegut. En el cel en el qual tu creies es retrobaràs, estimat
i venerat Paco, amb aquests éssers estimats. T’esperen al racó de
les males herbes.
Jaume
Santandreu
Can
Gazà, 3 d'agost de 2018
