El pare Roman Fortuny fou prior de Lluc en aquells temps gloriosos del postconcili
i un dels predicadors més sol·licitats per les comunitats de
religioses. En aquells moments fantàstics de l’Església l’Esperit Sant
campava a lloure pels cels de les llibertats. Un grup de sacerdots –
capellans i frares – en especial els qui sentiren la vocació de joves
granats, cercaren encletxes per fugir de les estructures a la recerca de
les benaventurances Així, per adduir uns exemples, el Pare Fortuny se
n'anà a Barcelona per fer de fuster, el pare Ramon Ballester s’ajuntà al
grup de capellans obrers de l’hostaleria al costat de Ferran Bonnín,
mentre Sebastià Mesquida extremava la seva humilitat evangèlica entrant a
formar part dels fematers de Ciutat.
Ben prest el sentit comunitari
del nou Sant Josep el portà a fundar “Engrunes”. La nova organització
arreplegava roba i mobles. Llavors posava eixes
andròmines a punt de vendre en els seus propis tallers. Tot per brindar
l'última oportunitat als proletaris destrossats per no caure
definitivament a la marginació social. Després d’un llarg procés
d’encontres i desencontres el pare Fortuny deixà Engrunes i la Congregació dels Sagrats Cors per aixoplugar les seves actives velles als “Drapaires d’Emaús”. Els fills de l’Abbè Pierre han descobert a les engrunes i deixalles de la societat de consum no tan sols la dignitat d’una feina
Amb Gaspar Aguiló, amb el qual he fet camí dins la Marginàlia,
des dels Acolliments de l’Arenal fins a la fundació del Refugi, ens
acostàrem a “Engrunes” de Barcelona per traginar el fructuós experiment a
Mallorca. D’eixa
embranzida va nàixer “Deixalles”•. Per cert el nom és de la meva
invenció. Una de les poques qualitats que em reconegué el Bisbe Teodor
és que tenc una gran facilitat baptismal per treure noms i malnoms.
Ara, un altre pic, els pioners de la marginació, com pretenem ser els exclosos de Can Gazà,
ens hem deixat guiar per l’ensumada evangèlica del sant baró de Lluc.
L’imperatiu de ser autofinançats ens hem ficat a l’aventura d’iniciar a
Mallorca “Els Padacers de Can Gazà”.
Els fills
del gran Marginat de la nostra història com és Ramon Llull, lluny
d’avergonyir-nos d’imitar als nostres germans majors de Catalunya, prenem llum de les seves intuïcions i experiències.
Com desig que la meva Esquerra Republicana imiti la humilitat i el seny dels marginats de Can Gazà, tot imitant les actituds i les accions dels seus germans majors de la Catalunya Gran.
A Can Gazà,
jugant a l’autogestió, hem caigut, amb les quatre potes al parany de
l’evidència. No hi pot haver autogovern sense autosuficiència econòmica.
Ara ja no podem tornar a rere, Marginàlia
no vol passar a la història per ser el primer país del món que ha
retornat a la Colònia. Mai de mai les fams, les guerres, les pestes han
vinclat cap a l’antiga dependència la voluntat d’un poble que ha tastat
la llibertat i el gust de la seva pròpia personalitat. Marginàlia
som la nació més minúscula, més desvalguda, més virtual del món fins al
punt de ser inexistent, però volem tenir el nostre propi Estat. Volem
ser nosaltres mateixos. Cara alta.
La utopia de l’autogestió gazanenca
té un preu, a voltes molt costós i dolorós, frustrant i desesperant,
com és guanyar-te les teves pròpies sopes. El nostre lema, que proclama “la
dignitat d’un pobre exigeix que quan se segui a taula pugui dir “aquest
plat de calent no me l’han regalat: M l'he guanyat•” s’ha convertit en
la senyera, que encapçala, com sagrat estendard, totes les nostres
lluites.
Amb 17 anys de bregar per convertir-nos en una família de fet, Can Gazà
ens ha clacat l’autogestió fins al moll dels ossos. D’aquests ossos
dolorosament retorçuts per les bregues amb l'absurda desgràcia
irredimible.
Els tallers i botigues clandestines de Sa Casa Llarga
ens han assenyalat la sendera irreversible de l’autofinançament. A cops
de dubtes i fracassos ens han ensenyat que de les deixalles, andròmines i
pedaços, que rebutja la societat de consum, els miserables en podem
treure els mitjans per una vida pròpia i digna de persones humanes.
El
destí, que sempre es comporta amb els marginats d’una manera sàdica i
cruel ens pot enviar, com a qualsevol altra família desnonada, a
malviure davall un pont. Però juram pels nostres quatre mil morts al carrer, que on sigui i com sigui ens mantendrem fidels a l’esperit de Can Gazà i de Sa Casa Llarga. Seguirem lluitant per ser un minúscul i humil referent de l’autogestió i de l’autofinançament
marginals. En mig de qualsevol desert del món una tribu de transhumants
pot celebrar assemblees democràtiques i pot armar rellotges d’arena per
sobreviure.
Els desafiaments només admeten una resposta: La caparrudesa.
