dimarts, 28 de juny del 2016

RAONS I PROPOSTES POSTELECTORALS


Tot contemplant els resultats de les eleccions, els animalons malauradament racionals ens veiem abocats a una fiblada de raons. De raons sense raó. Els interrogants, pels quals no albiram ni la més mínima resposta lògica, ens cauen damunt la calba com una calabruixada. Vet ací, talment una teringa de formigues, una petita mostra.
Per cercar una explicació als resultats electorals m’aferr a la fatídica saviesa dels refranys populars. El poble, a força de cops d’infortuni i ensurts de sorpreses surrealistes, ha acumulat un catecisme de la conformitat. Una de les sentències que il·luminen les foscúries de les intencions dels votants és aquella que diu:”Val més allò dolent conegut que allò bo a conèixer”. Amb aquesta filosofia, a una tercera volta, el PP trauria majoria absoluta.
Un altre dogma que sosté la moral popular és que la corrupció no influeix, ben mirat per res, a l’hora de les votacions. Tanmateix la gent  -i ma mare  puntualitzava que tots som gent– en el fons secret del seu còdex de conducta, pensa que si ell tingués ocasió faria el mateix que fan els polítics suposadament corruptes. Els que tenen el poder no roben. Tant sols s’aprofiten de les circumstàncies. Com ha fet, fa i farà qualsevol bestiola humana que té potestat de dirigir les influències.
Els  homes de la terra i molt especialment els serfs d’aquest malmenat  turó nostre en mig del mar saben  que els arbres suren i perduren des de les arrels. Vull dir que les institucions del poder com puguin ser els partits, les esglésies, les màfies, les tribus, les botifarres i àdhuc els botifarrons,  arrelen en unes profunditats insondables. No endevinam les arrels, però ens arriba la saba. La lletrada.
Malgrat tot i tots us brind una proposta post electoral, post partum, post desengany, post poalada d’aigua freda, post donada pel sac i dolces. Us don un remei que jo fa temps estic posant en pràctica amb uns resultats espectaculars de cara a la meva vida, a la meva  humilitat, a la meva felicitat. Us convid a deixar les autopistes, les carreteres, els camins i les camades per envestir per les dreceres. Les dreceres són sempre transversals. Lliures i a lloure cap amunt.
Crèdul de mi pens que una persona apallissada, desenganyada, desil·lusionada, es troba preparada per rebre un secret. Una confidència. Us ho jur per tota la sang dels esclaus, per tots els patiments dels pobres, per totes les innocències dels benaurats: la vida es troba als marges. Només els bandejats tenim dret a riure, a riure’ns de tot i de tots, començant per les nostres creences i utopies.
Germanets de les lluites inútils, us oferesc  Marginàlia –la gran Marginàlia– com a pàtria dels nostres somnis. Per treure carta d’identitat basta accepteu i mostreu  qualsevol caire de les vostres marginacions. Tant s’hi val que la teva marginació, que reconeixes i estimes, sigui  sexual, política, econòmica, religiosa, amatòria, intel·lectual... Si et sent marginat estàs salvat. Si ens ajuntàssim els marginats conscients, gojosos i creixents estaria salvada fins i tot  la nostra  esclavitzada terra de dretes, de sempre i per a sempre.

dimarts, 21 de juny del 2016

ORGULL DE SER COM ELS MÀRTIRS D’ORLANDO



Cap al tard, entrada de fosca de la vida, no pots ni saps defugir de l’exercici  mental dels interrogants òbviament transcendents. Tals com: si tornassis  néixer t’agradaria repetir la vida que els fats t’han concedit? Què canviaries? Què evitaries fos com fos?
Començaré per l’evidència de l’última pregunta. En una utòpica reencarnació defugiria, amb totes les arts i manyes possibles –i impossibles!– àdhuc les embruixades, pecaminoses i prohibides, dels sofriments inútils. Val a dir gairebé tots. Som conscient que aquesta actitud suposaria renunciar a l’aferrissa’t i viciós títol de masoquista. A la composició química del meu jo profund mesclaria un 80% de narcisisme  amb una elevada dosi de sadisme.
Els capítols cabdals a examinar són: la terra, la tribu, la religió i el sexe.
Consider una immensa sort ser mallorquí. Però voler salvar Mallorca m’ha resultat un mal negoci. De tornar a començar l’aventura de la vida triaria subsistir a una vila d’una vall dels Pirineus catalans, al temps que conservaria una caseta pagesa vorera de mar per a les fuites clandestines i per als estius xafogosos.
Estic content, satisfet  i amorosidament agraït de la meva tribu. Voldria tornar a ser un Collet Perdut. Un Santandreu Sureda amb totes les caparrudeses, neures i clarividències. Per res canviaria el meu còdex genètic. Tot i això, estic content de no haver engendrat fills. Del geni al monstre només hi ha un mal empelt. Mon pare i ma mare esgotaren totes les possibles benastrugances a l’hora d’emparellar-se.
No renec de la meva intensa i dolorosa experiència religiosa. Malgrat la immensa farsa de l’Església, la fe ha constituït un dels meus importats  motors de propulsió tant cap endins com cap a fora i enfora. De poder repetir, invertiria el sentit del procés: en lloc d’anar del fanatisme a l’ateisme, m’agradaria caminar de l’agnosticisme a les benaventurances de Jesús de Natzaret.
Del que estic content, gojós i orgullós és del meu sexe. Si tornàs a néixer, cent i mils de vegades, voldria  repetir la meva singular, excelsa i privilegiada condició de gai. Estic orgullós d’haver-me descobert, acceptat i estimat tal com som a l’hora de la tendresa i del plaer.  Estic orgullós d’eixa  propina d’intel·ligència, imaginació i malfiança que m’ha atorgat la gràcia de ser homosexual. Estic orgullós d’haver sortit de l’armari. De portar als braons de la lluita la marca dels déus que s’han escapat  de l’esclavitud del monoteisme criminal i castrador. Estic orgullós de mostrar cara, sempre i per tot, pels membres més humiliats, perseguits i odiats del meu gènere. Per això quan dic, des de les profunditats de la meva rabiüda estimera i de la meva ardorosa lascívia, “ Jo som Orlando”, la proclama es torna carn de la meva carn i sang de la meva sang. Estimadíssims màrtirs d’Orlando, us estim, us ador.