En temps d’eleccions m’aferr a dos principis:
- Em convencen les idees, però em determinen les persones.
- Votar és definir quins són els teus.
En el camp dels meus records hi arrela un sentiment profund, personal, ben mirat íntim, envers el cap de llista de les nostres veus progressistes.
Just acabats d’arribar a Mallorca pare, mare i fill es trobaven aperduats pels carrers de Ciutat quan l’amic de l’ànima Jeroni Fito, aleshores director de Ràdio Popular i prohom de marginàlia, els encaminà cap a l’Acolliment de S’Arenal.
Aquell primer Can Gazà no tenia un racó digne on aixoplugar aquella sagrada família guineana. Aleshores un cunyat meu els cedí la seva casa al Port de Manacor. Quan la mare es posà de part de la futura cantant Concha Buika els acompanyàrem a l’Hospital Provincial en un Seat 600. Guillem, infant de quatre anys, amb els ulls tan badats com manté encara, m’encomanà la seva tremolor de bestiola orada.
Anys després, a l’Hospital de Nit, vaig fer de negre gramatical del seu pare. Per afegitó la parella actual del futur diputat –una meravella de dona– és talment família meva: el seu padrí i mon pare eren més que germans.
Així, Guillem Balboa completa amb Guillem d’Efak i Cil Buele, la meva trinitat negre.
Mai com ara havia tingut tan clar el meu vot. Per un utòpic marginal, un negre mallorquí sobiranista, malgrat sigui de l’ala mansa, constitueix el candidat ideal.
Si la Moreneta de Lluc, ara que va alçurada, fes el miracle de multiplicar els vots progressistes i independentistes, estic segur que Guillem Balboa Buika acompliria la seva missió de denunciar a les Corts del Regne que les Mallorques i les altres germanes són tractades i explotades de manera més humiliant, injusta i escandalosa que les colònies africanes.
