VIRUSADES. XXXI

121. L’amo d’una gran botiga de roba em confià el secret de les seves rebaixes. Quan havia complit la temporada de venda amb totes les despeses cobertes i els guanys programats aconseguits tancava la comptabilitat. Donava el negoci per fet. Llavors engegava el trull de les rebaixes. Tot el cabal aconseguit amb unes setmanes de follia ho prenia com a propina. Tot el rendiment era per ell. Aquell plus el distribuïa al seu caprici. La Covid-19 ha actuat amb la meva vida com aquest comerciant amb la seva botiga. M’ha fet tancar els llibres dels quefers, de les obligacions, dels guanys i dels desenganys. He baixat la barrera del negoci. A partir d’ara la vida és una propina. Pura propina! M’ha arribat l’hora dels antulls, de les fal·leres, de les pereses. Puc fer mutis pel fons quan estigui fart del paper de la comèdia.

122. Crec que vaig llegir, la qual cosa no vol dir que ara el dogma no hagi canviat, que un dels símptomes de la invasió del coronavirus era la pèrdua del sentit de l’olfacte. Es veu que els guardians de l’ordre de Mallorca – en aquest punt em referesc a tots els cossos policials– el virus els ha produït l’efecte contrari. Ensumen les plantacions de marihuana d’una hora lluny. No hi dia que els periòdics no portin notícies, tot mostrant bells testimonis gràfics, d’esplèndids vergers amagats a caus impossibles de descobrir sense confidents. Vaja unes plantes, déu meu! Fan goig només de contemplar-les. ¿Hi ha una sola persona amb sentit comú i dos dits de seny en tot el món que pugui donar-me una sola raó de pes per la qual la llei no col·loqui la Maria – santíssima? – al costat del tabac, del vi, de les aspirines i dels horts urbans? 

123. Davant la deplorable estampa del personal de l’hotel, la majoria composta per cambreres i dones de neteja obligades pels seus cacics a rebre amb aplaudiments i reverències els salvadors alemanys, els marginats hem experimentat una pujada d’orgull. Mai de mai un pobre de veritat s’ha baixat els calçons per un rosegó de pa. Honorable presidenta del Govern de la Comunitat Balear, fantasmagòrics secretaris generals dels sindicats concagats capitalistes de la gran mare, si jo fos el coronavirus us forçaria a passar una quarantena a Can Gazà. Entre molts d’altres sacrilegis Can Gazà és una autèntica escola de la dignitat.

124. Coronavirus, t’hem convertit en déu. T’hem adorat com un ídol. T’hem obeït com a jutge suprem. Ara et suplicam que facis allò millor que ha fet déu: desaparèixer!

VIRUSADES. XXX

117. El coronavirus ha imposat un nou panorama a les relacions circumstancials. Abans, als llocs d’espera, on necessariament els cossos es fregaven, la proximitat es cobrava, com a tribut de civilització, un inici de conversa. Si més no, la cortesia t’exigia una cordial salutació. Ara, l’obligació de guardar metres de distància i de tapar-te la boca amb una màscara ha consagrat el mutisme. El silenci com actitud cívica, quina glòria!
 
118. La Covid-19, com a omnipotent madona de Marginàlia, ha canviat l’estètica dels regals. Valgui com exemple cridaner el cas del lleixiu. Abans que la desinfecció de cossos. llocs i objectes esdevingués l’element cabdal per sobreviure a la trinxera de la pesta, ens resultava molt difícil convèncer els amics benefactors que el millor obsequi per a una llar de marginats fos un lot de detergents. Ara, tant el que dona com el que reb te consciència plena de com una botella de lleixiuet és un present més preuat i necessari que un flascó de perfum francès.
 
119. El confinament forçós de les famílies al llarg de tres mesos ha esclatat sovint el bony de l’egoisme, secret i sagrat, dels pares envers dels fills. La Covid-19 ha convertit les presons casolanes en brutals gabinets de psicoanàlisis descarnats. Valgui d’exemple aquest fulminant encontre verbal. Els pares tiren en cara al fill les seves obligacions.
-Ens has de servir perquè nosaltres t’hem donat la vida.
El bergantell els escup el raonament que guardava al llibre vital de reclamacions:
-No em demanàreu permís per portar-me a aquest món de merda. No pensàreu en mi. Obeíreu els instints de mamífers calents per la perllonga de l’espècie tarada dels humans.
La mare no es rendeix davant la insolència del seu cadell:
-Ton pare i jo estàvem enamorats. Fores fruit del nostre amor.
El psicoanalista de facto pronuncia la sentència inapel·lable.
-Si voleu que em senti fill vostre, enamorau-me.
Estam en capella. El coronavirus ens pot portar a la forca d’un moment a l’altre. És l’hora de les confessions impúdiques. Jo estava i estic enamorat de mon pare. A ma mare la vaig estimar, respectar, admirar i témer. Era impossible fer-hi un Èdip com Freud mana.
 
120. Si la pandèmia evidenciàs que la normalitat –nova o vella- és la mort de la justícia i la llibertat, no resultarien inútils tants de sofriments. I els esgarriats voldríem ser qualsevol cosa manco normals.