Em complau tant aquest nou títol nobiliari que acab d’atorgar-me “pellucaire d‘essències” que si arribàs el cas el triaria d’epitafi.
Pellucador era aquella miserable criatura que per sobreviure cuidava a treure’s els ulls recercant una ametlla o una oliveta a ca d’altri, una volta que els collidors havien fet la replegadissa i la madona havia donat a la solada de l’arbre la darrera passada.
Per a un pellucaire, cada troballa era una festa i cada ametlla, un diamant.
No som intel·lectual. Aquesta alta casta “d’homo sapiens” pertany a un estament que cau molt lluny de les meves facultats. D’intel·lectuals n’hi ha d’orella alta i d’orella baixa. Tot i això, sé que intel·lectual no equival a intel·ligent. He conegut intel·ligents que signaven amb el dit i intel·lectuals que no sabíem fregir un ou.
No som tampoc un home il·lustrat. Vull dir una enciclopèdia ambulant. Tanmateix, els il·lustrats queden absolutament anul·lats vora un bergantell amb un telèfon 4G. Avui en dia, un ignorant porta la biblioteca d’Alexandria dins la butxaca.
Tenc un caramull de llibres i articles publicats perquè estic condemnat a escriure. Talment com una tórtora, com lloa Verdaguer, està destinada a refilar, els puputs també tenim dret al cant.
Som ben conscient que l’escriptura és una condemna per a mi i un càstig per als amics que es veuen obligats a llegir-me. Per la família no pas pena. Dels 40 nebots i renebots que m’han regalat les germanes, no passen de dos els qui han obert un llibre meu.
La perla preciosa que vull compartir amb vosaltres, sacrificats amics, m’ha arribat per rebot de tres tocs.
El president de Can Gazà, un intel·lectual il·lustrat, que sap preparar un tumbet i planxar una camisa; un omnívor devorador de llibres, cada dia, des fa 12 anys, penja al seu bloc de “Marginàlies” una cucanya de sabors i savieses.
L’altre vespre ens delità amb una elogiosa ressenya del llibre de Patti Smith titulat “L’any del mico”.
Entre altres deliciosos suggeriments, eixa cantant, enamorada de Catalunya, ens obsequia amb un pensament lluminós del seu amic Sam Shepard. La sentència essencial ens assenyala la sortida del túnel tot proclamant excàtedra: “LA TASCA FONAMENTAL ÉS RECUPERAR LA SOLITUD”.
Només ens pot salvar de l’enfonsada el foll enamorament de la solitud.
Entenc que una vacuna és quelcom –químic, psíquic, moral, tossut, sàdic, ...- que obliga el nostre cos a crear anticossos. Unes defenses que actuen quan ataca l’enemic.
No estic vacunat contra el coronavirus, però a la farmaciola de l’experiència guard vacunes expeditives i invencibles per assimilar totes i cada una de les mesures que ens imposen els cagats amos del món per mirar d’evitar que l’amant de Miguel Bosé ens ofegui l’alenada.
Totes les normes que intenten aplicar els bruixots dels calçons baixos contra el nou amo i senyor de tota la terra jo les he viscudes d’una forma intensa, profunda i perllongada. Ara només es tracta de ser fidel a la memòria històrica que port tatuada a la pell del passat.
Vaig estar 13 segles -cada instant valia per cent- confinat al seminari d’una forma absoluta, sense treure el nas al carrer per res. Vaig iniciar eixa quarantena a la infantesa de 10 anyets i la vaig mig abandonar a la senectut sacerdotal dels 22 anyarros.
El meu ésser s’acostumà a la clausura. Cap aïllament pot comparar-se amb aquells temps de presó eclesiàstica.
Per altra banda, el reglament d’aquella reclusió era molt paraescut a les imposicions del govern xinès. Ensotanats, no ens permetíem ni el més petit contacte. El rellotge s’havia aturat i el silenci ho embolcallava tot. L’únic punt dèbil era la higiene. Al Seminari Vell hi havia dues dutxes per a tres-cents bergantells testosteronencs. Ens concedien 10 minuts un pic cada mes per poder passar per la brusquina beneïda d’aquella capella presidida per un retaule que proclamava: “Modestia. Silencio. Modestia”.
Els sacerdots estaven sotmesos, com a petits deus que érem, a unes distàncies socials respectabilíssimes. De l’altar on celebraven les misses d’esquena al poble, als feligresos de la primera bancalada s’hi canaven més de 10 metres.
El gran invent aïllant era el confessionari. Engabiat dins la garita del perdó t’arribava la veu de les penitentes filtrada per un colador amb una mascareta en forma de cortina. A la litúrgia, els signes de fraternitat es resolien amb capades i reverències.
Referent als contactes familiars, vaig passar cinc anys al Perú comunicant-me amb els éssers estimats només per carta. A ca nostra no hi havia telèfon. La distància, lluny d’apagar l’amor, el purifica i l’augmenta.
Tot per dir-vos que port a la sang de l’experiència una vacuna que es diu resistència i disciplina. Si en voleu, me’n sobren unes dosis.
