MARTÍ COTXER, EMBLEMA D’AMISTAT I BONHOMIA

 

En aquests moments, quan el dol del comiat s’endinsa a les profunditats de la pena, deixau, família i amics d’en Martí, que us pregui un gran favor. Voldria em servíssiu de testimonis de l’atorgament, de la meva part i de la vostra, dels dos guardons més valuosos i preciosos d’aquest món com són els títols d’amistat i de bonhomia.

La meva amistat amb en Martí Cotxer va començar ara fa 60 anys quan vaig arribar de vicariet a Sa Pobla. Des de llavors la nostra relació s’ha mantingut ferma i entranyable. Inamovible. Que la mort s’assabenti del seu fracàs. Ara més que mai la nostra amistat, feta record amorosit, es mantindrà més escalfadissa que mai.

Aquests dies de reclusió monacal he portat la memòria a la despullada d’una confessió absoluta. Vençut per l’encanteri dels Martins que m’ha regalat la sort vaig escriure: “Amic és per a mi la paraula més prenyada de significats i transcendències. L’amic té part de pare, de fill, de germà, de company, de camarada, de confident, de mestre. Un caire cabdal de l’amic és que et serveix de referent. A força d’envejar-lo, d’admirar-lo, l’amic esdevé el teu cisellador. No manca explicitar que una condició essencial de l’amic és la  fidelitat. Talment com ho expressa Miquel Àngel Riera a Biografia : “per mor de vosaltres, amics, la vida és la vida i jo som com som. Entre tots sumau déu”.

Benaventurats tots aquells que, com jo, assaboríreu el plat de l’amistat que ens cuinà en Martí amb el seu entranyable enginy, no debades el petit de Cas Cotxer era Mestre de llinatge i ofici a l’hora de trempar i coure delicadeses.

Martí va tenir i tendrà per molts d’anys una munió d’amics. Entre altres qualitats i manyes, el seu secret radicava en l’art d’estimar-los tal com eren. Sense més solfes ni exigències. Us imaginau el meu goig de comptar en tot i per tot amb un amic al qual no precisava explicacions dels meus enfollidors moviments, de les meves anades i vingudes, de les meves entrades i sortides, àdhuc de l’estratègica fuita de l’església?

Per aclarir el significat estricte de bonhomia, títol suprem d’humanitat, he consultat totes les fonts que tenia a l’abast. Tots els diccionaris encunyen la mateixa definició: “Condició de qui és un bon home. Simple i amable”.

Martí Cotxer ha estat un gran home. Un bon home. Una gran persona. Una bona persona. Vivia i obrava des del cor. De la seva tendríssima sensibilitat en saben tant els seus nets que en podrien fer una tesi doctoral. De la seva  generosa i simple amabilitat en saben tant els marginats que avui Can Gazà està de dol familiar. L’instint dels infants i l’olfacte dels pobres mai no s’equivoca. Per això els nets i els marginats fan avui de tribunal per atorgar a Martí Mestre Serra, pobler de 84 de vida i una eternitat d’amor, el nostre premi Nobel de la Pau.

Permeteu-me un aclariment essencial: la bonhomia autèntica com la de Martí comporta d’arrel la transversalitat. Ara més que mai necessitam  homes transversals, sense murs, sense barreres, sense sexes, sense races, sense classes,sense fanatismes... El nostre món més que mai necessita amb urgència persones com en Martí Cotxer.

Martí, amic, que  el teu descans sigui l’eterna tendresa d’una abraçada de mare, ara que tornes a ser un infant acabat de néixer al misteri d’una nova vida.