No calia que et morissis per proclamar als quatre vents com t’estimam.
T’has casat amb la mort. Eixes noces són eternes. Per això és fa urgent anunciar ben fort allò de «Si algú te res a dir...»
Jo, sí, em veig obligat, des de les entreteles de l’estimera, a declarar que hem estat i som molt amics. Parl de mi i per mi. Els obituaris que els escriguin els altres. I n’hi ha tants, d’altres! La nostra amistat ha estat i és molt singular. Especialíssima. Mai no parlàrem de política, ni de nacions, ni de països, ni de llengües, ni d’arts, ni de solfes, ni d’ideologies, ni de religions, ni d’històries... Fins i tot mai no tocàrem el tema sagrat del tennis. Quan ens trobàvem tot sols -ai las, tan poques vegades!- ens afanyàvem a despullar-nos com infants, per capbussar-nos a les profunditats de les confidències. Supòs que per aquí dalt els jutges són tan esquiterells com els d’Espanya, però si el suprem et demana passaport declara que estàs ben confessat i que la penitència la complim els teus devots amb els silicis de l’absència.
Amb les teves arts i manyes, instints, sabers i estudis feres plorar rèquiems, misereres i agnus deis. Exultares glòries i al·leluies. Però, que jo sàpiga, mai no has atorgat categoria i emoció a una lletania. Ara voldria, com a comiat, brindar-te la meva lletania de la gratitud. És molt particular. Molt personal. Molt meva.
Ara tindràs tota una eternitat per empeltar-li els calfreds de la teva música. La mateixa eternitat que tindrà el poble de Manacor per fer-te justícia.
Gràcies per conservar-me el títol de mossèn. El nostre Concili de Trento declarà que el sacerdoci és in eternum.
Gràcies per ser i comportar-te sovint com un infant mal criat, ferreny i caparrut. Massa bé sabies que sense exigència res ni ningú, àdhuc les herbes dolces, poden espipellar la perfecció.
Gràcies per regalar una mudada d’amo de possessió al meu pobre Sen Terròs de terra prima.
Gràcies per obrar el miracle de l’arribada del Crist. El creuclavat ara es dirigeix al seu músic amb els mateixos refilets que va xisclar enmig de la tempesta a l’esclau morú: Per tu salvaré la nau, per tu i la teva nissaga d’artistes lliures i originals.
Gràcies per la dignitat i ajuda que aportaren els teus concerts a favor de Can Gazà.
Gràcies per regalar-me, amb l'eixerit company «Pistoleta», el plaent i alliçonador viatge a Cuba.
Gràcies, per calmar-me, amb la tocata i fuga de Bach, la nerviada de l’espera de la funció sagrada baix del parral de la carrera mentre el nostre àngel de la Guarda, Maria Antònia Gomila, mirava d’aclarir els tons, tot cantussejant les tonades que havien elegit els amos i senyors dels seus sagraments servits a domicili.
Gràcies pel tractament súper respectuós que m’atorgares sempre a les xarxes socials de les teves enrabiades damunt la partió de la socarrada.
Gràcies, per ser tu mateix.
Ja que m’anomenes mossèn et donaré un consell i tu hi posaràs el remei.
Si els cors celestials -ves alerta al querubins – no volen aprendre les teves obres, torna cap aquí.
No et deixis enganyar: no pot existir un cel sense un piano de coa i una barca. Si Sant Pere, que es mostra tan gelós del patronatge del mar, t’ancora la barca i no et deixa fugir a pescar, torna cap aquí.
Els qui t’estimam tenim un llit amb vànova cotonada i una taula parada dins el nostre cor.
Tanmateix, Josep Ros, jo seguiré sent el teu mossèn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada