Els infants, des de 1959, gaudeixen d’una declaració universal dels seus drets. En la mateixa situació es troben les dones i els LGTB. Ara, fins i tot en bona hora, els animals són intocables davant la llei. Als mascles els basta i els sobra la lletra menuda dels drets humans.
Em manca de la forma més desesperant i profunda la concreció dels drets dels vells. Fins ara, la referència més explicita i global és la de na Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, proclamant que les carronyes -val a dir, segons el Diccionari de l’IEC «les persones velles, fastigoses i gasives»-, eixugarem les reserves capitalistes. Ens han d’eliminar com més prest millor.
Per les vindictes d’eixa sortida de botador, de diplomàcia i de prudència m’aferr a l’argument de Xavier Triàs a l’hora d’enviar tothom a prendre pel sac. «Als meus 77 anys puc dir que el vull». Aquest cuc de la terra que som jo als 85 m’atorg el dret de suprimir tots els filtres i la imbècil mania de quedar bé.
Estimats i respectables amics que heu fet possible amb un prodigi de voluntat i esforç la quarta escenificació de «Rua Fosca», deixau-me explicitar les meves justes vindictes de vell que cada cop s’identifica amb més tremolors a les bestioles de la fosca.
Mossèn Llorenc Riber, gràcies per deixar-me espipellar el tresors de mots del vostre infant orat i el calfred de les gerdoroses tendreses de l’amor mascle entre Eurial i Nis.
Miquel Brunet, persona entranyable, artista genial, amic de l’ànima, quan veig que fas figurar en tot i pertot el meu nom a la mateixa alçada del teu m’envesteix el desconhort d’una pregona vergonya. Tanmateix, massa bé saps que tu ho feres tot. T’amarares de la realitat, t’inventares l’esgarrifosa paràbola, donares noms als herois de la fantasia i del rei mag, situares la història. Jo només vaig fer de sastre a l’hora de cosir quatre botons. Anna i Lluiçao són fills teus. Ens monoparental amb un avi al costat per assegurar-te, des de la seva nafrada experiència, que violència i tendresa són torrents d’una mateixa font.
Directors, gerents, solistes, cantants, músics, organitzadors, tramoistes... Us manifest un agraïment infinit. Just de pensar que amb quatre reposicions més de 500 persones us heu aprés de cor -de tot cor!- les meves sentides tonades, el calfred de la més entranyable gerdor enrampa les meves amagades venes d’ancià xaruc.
Tanmateix amb qui vull dialogar és amb vosaltres, Anna i Lluiçao, patrons dels nins dels femers. Infants del carrer em sona a eslògan de caritats. Gràcies, àngels de la guarda, heu obrat el miracle. M'estrenyeré un ou i tornaré a Son Servera tot hi haver complit l’Evangeli – Mateu X, 14 – de renunciar a la meva Ítaca espolsant-me a la fuita la pols de les sandàlies. A Cala Bona vaig ressuscitar el vertader Jaume.
Assistint, callat, talment difunt que guarda el certificat de mort, a la primera bancalada, assaboriré la darrera benaurança -Mateu, V, 11-: «sortosos quan us insultaran i diran contra vosaltres tota mena de calumnies. Alegreu-vos-en. Rebreu un cel per recompensa». Per a mi no hi pot haver millor cel que l’església nova, l'únic temple des d’on es pot albirar la lluna plena.
Massa bé sé la sentència teresiana que proclama que no és humil el que s'humilia, sinó el qui és humiliat. Tot i això, la humilitat és una de les meves assignatures pendents. La vanitat és el punt esbandit de la meva murada.
Deixaré que les llàgrimes cremin la meva pell mentre per les teulades del meu poble d’adopció la salvatgina canta : «Oh quin goig, quina glòria, quan els moixos s’estimen»
PD: Si voleu treure el net d’aquest gemec de vell, llegiu, escoltant de fons el ressò de «Rua Fosca», la «Carta oberta al reverend Jaume Santandreu» escrita per Jaume Mercant Simó al Diario de Mallorca clicant aquí: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2021/10/28/carta-oberta-reverend-jaume-santandreu-58890677.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada