31. LA NOSTRA TRINITAT

La trinitat, lluny de ser un misteriós invent catòlic, és, per a nosaltres, l’expressió més lògica de la nostra realitat. També nosaltres constituïm, talment com diu el gran dogma, una sola naturalesa amb tres persones distintes i un sol déu vertader.

Així, tu ets el meu pare, ja que m’engendrares en el principi del teus curtíssims temps. Alhora, ets el meu fill, donat que jo et protegesc, et defens, t’educ, et port, t’estim, t’avicii... com la més amorosida de les mares. Però per altra banda, la inspiració ens arriba des d’una font externa al nostre saber; és una altra persona la que ens guia i parla: l’esperit. L’ínclit Paràclit nostre.

Ho cont a “Encís de Minyonia”. Teníem tan sols sis anys. Assistíem a la catequesi de preparació per a la primera comunió. El rector ens etzibava el sermó, amb una abstracció miraculosa enmig de l’eixordadora cridadissa de salvatges. Per aquells espavilats doctors com érem tu i  jo als sis anys, el misteri de la santíssima trinitat era la cosa més evident.

Record com el predicador ens mostrà un canelobre de tres braços, mentre exclamava: Vet ací  un sol suport amb tres llums iguals i diferents.

Així, la trinitat, per a tu, el meu creador, i per a mi, el teu Déu, no és cap misteri. És una vivència.

 

30. EN NOM DE L’HOME I EN EL MEU

Anit t’he cridat, ilota meu, tal com feia el meu altiu i altíssim col·lega israelià amb el seu  esclau Samuel.

Port hores donant voltes al lapidari text del nostre amic teòleg Sebastià Mesquida: “Ser creient és entendre que la pròpia vida és irreductible a l’àtom i al seu mecanisme, tal com el coneixem. Per això creu en l’existència d’una font i d’un referent propis. Aquest home no disposa de cap dada per imaginar la naturalesa d’aquesta font i referent de Déu, però entén que la pròpia naturalesa i els seus afanys no li són aliens. Déu seria el suport últim de la seva existència“.

Per què l’àtom, o el neutrí, o una particulina encara més petita, no pot ser la llavor de l’arbre més perfecte com és l’home? Per què aquesta dicotomia entre la matèria i l’esperit?

Tanmateix, els homes  –tots!– venim d’una gotinoia de semen que el mascle tuda a milions i d’un òvul que la femella perd cada mes. Sense cos no ets ningú.

Per què cercar un referent fora de l’home?

Tanmateix aquesta font la crea l’home mateix, que no es resigna a la grandesa de ser matèria viva i intel·ligent. Tu véns de més enllà de l’àtom i jo neixo de més enllà del teu complex de transcendència.