-Què vols que et regalem?
Quan la quantitat d’anys acumulada
és de considerable magnitud, com és el meu cas que n’he arrodonit 78, la
insistència creix en iteració.
No sé si és sort o desgràcia, però
el fet és que jo no necessit res. Ben al contrari: tenc massa.
Per vestir-me i calçar-me, em sobren
penyores. En tenc l’armari ple. No debades vaig fer lloc quan en vaig sortir.
Tot i això, les germanes i els amics
gazanencs, amb l’excusa que “els vells hem d’anar nets i curiosos”, han
augmentat el vestuari de cap a peus.
Una de les meves passions són els
llibres, però entre la biblioteca de ca ma mare i la llibreria de Sa Nau sumen
milers els volums que s’ofereixen , temptadors i provocatius, a escapolir-nos
junts de lesobligacions diàries. Tanmateix una
amiga poeta ha fet arribar “ El mar”, de Blai Bonet, fins a les meves
tenasses.
Per altra banda els qui es veuen
obligats a suportar la meva ferum aprofiten l’avinentesa per augmentar la meva
selecta col·lecció de perfums.
Em direu: sempre queda la
Causa”. Però, a hores d’ara, Marginàlia no em necessita a mi. Som jo que
fretur Can Gazà.
Davant un tal panorama de carència absoluta de
necessitats, enguany he somniat regals per a la meva darrera fillona literària.
Em semblava que tot havia anat bé. Els 13 mesos – tal és el temps de gestació
dels onagres bíblics - d’embaràs passarem
plaents i esperançats. Creia que el part havia estat excel·lent. Però el fet és
que Na Tiara, la meva darrera novel·la en
la qual havia posades totes les meves esperances de salvació com a lletraferit,
es troba amb exacerbades dificultats per
surar. He arribat a pensar en una desgràcia tan gran com la microcefàlia. Hi ha tants de moscards al meu entorn que no puc assegurar que el
mosquit tigre de la CUP no m’inoculàs el
virus Zika.
No deix de somniar miracles per
salvar la meva Tiara de l’ànima. Vet ací uns pocs exemples de deliris
impossibles:
Que Monsenyor Krysztof Charamsa, el
membre curial que abandonà la hipocresia i el Vaticà per ajuntar-se amb el seu
amant català, em presentàs el llibre a Barcelona.
Que qualsevol de les televisions i
de les ràdios que em perseguiren per parlar de “Catedral amb armaris” ,
literàriament inferior a la seva germana
petita, em concedissin un mínim espai per anunciar l’evangeli apòcrif de Martí
VI.
Que el full dominical mostràs un esquit de les benaventurances d’”Operació
Tiara”.
Que una mà diplomàtica, com la de la
seva cosina, fes arribar a Monsenyor Ladària la darrera parida del manacorí que
fou salvat de les febres pel seu pare, metge de tots els Collets. I per afegitó,
el futur cardenal caigués en la temptació de llegir el llibre.
Tanmateix, el miracle del miracles seria
que Operació Tiara, obra peruana de
principi al final, fos traduïda al castellà i jo esgotàs les darreres forces presentant-la arreu d’Amèrica .
Pobre Tiara meva adormideta a la incubadora de la UCI de
les Lletres.
