diumenge, 12 de juny del 2016

REGALS PER A NA TIARA, EN L’ANIVERSARI DEL SEU PARE


Quan compleixes  anys les persones que són i alimenten la teva vida et posen entre espassa i paret repetint-te l’afalagadora cançoneta:
-Què vols que et regalem?
Quan la quantitat d’anys acumulada és de considerable magnitud, com és el meu cas que n’he arrodonit 78, la insistència creix en iteració.
No sé si és sort o desgràcia, però el fet és que jo no necessit res. Ben al contrari: tenc massa.
Per vestir-me i calçar-me, em sobren penyores. En tenc l’armari ple. No debades vaig fer lloc quan en vaig sortir. Tot i això, les germanes  i els amics gazanencs, amb l’excusa que “els vells hem d’anar nets i curiosos”, han augmentat  el vestuari de cap a peus.
Una de les meves passions són els llibres, però entre la biblioteca de ca ma mare i la llibreria de Sa Nau sumen milers els volums que s’ofereixen , temptadors i provocatius, a escapolir-nos junts de lesobligacions diàries. Tanmateix una  amiga poeta ha fet arribar “ El mar”, de Blai Bonet, fins a les meves tenasses.
Per altra banda els qui es veuen obligats a suportar la meva ferum aprofiten l’avinentesa per augmentar la meva selecta col·lecció de perfums.
Em direu: sempre queda la Causa”.  Però, a hores d’ara,  Marginàlia no em necessita a mi. Som jo que fretur Can Gazà.
Davant  un tal panorama de carència absoluta de necessitats, enguany he somniat regals per a la meva darrera fillona literària. Em semblava que tot havia anat bé. Els 13 mesos – tal és el temps de gestació dels onagres bíblics -  d’embaràs passarem plaents i esperançats. Creia que el part havia estat excel·lent. Però el fet és que Na Tiara, la meva darrera novel·la  en la qual havia posades totes les meves esperances de salvació com a lletraferit, es troba amb exacerbades dificultats  per surar. He arribat a pensar en una desgràcia tan gran com la microcefàlia.  Hi ha tants de moscards  al meu entorn que no puc assegurar que el mosquit tigre de la CUP no m’inoculàs  el virus Zika.
No deix de somniar miracles per salvar la meva Tiara de l’ànima. Vet ací uns pocs exemples de deliris impossibles:
Que Monsenyor Krysztof Charamsa, el membre curial que abandonà la hipocresia i el Vaticà per ajuntar-se amb el seu amant català, em presentàs el llibre a Barcelona.
Que qualsevol de les televisions i de les ràdios que em perseguiren per parlar de “Catedral amb armaris” , literàriament  inferior a la seva germana petita, em concedissin un mínim espai per anunciar l’evangeli apòcrif de Martí VI.
Que el full dominical  mostràs un esquit de les benaventurances d’”Operació Tiara”.
Que una mà diplomàtica, com la de la seva cosina, fes arribar a Monsenyor Ladària la darrera parida del manacorí que fou salvat de les febres pel seu pare, metge de tots els Collets. I per afegitó, el futur cardenal caigués en la temptació de llegir el llibre.
Tanmateix, el miracle del miracles seria que Operació Tiara, obra   peruana de principi al final, fos traduïda al castellà i jo esgotàs les darreres  forces presentant-la arreu d’Amèrica .
Pobre Tiara  meva adormideta a la incubadora de la UCI de les Lletres.

dilluns, 6 de juny del 2016

MIQUEL PARETS, MISSIONER PUR I DUR


La història del catolicisme ens ofereix diverses estampes de missioners.
La més cèlebre i canonitzada per l’Església és la del missioner conqueridor, colonitzador. Al costat de l’exèrcit, domina noves terres per a la cristiandat. Tal és el cas de Francesc Xavier i de Juníper Serra.
A l’altre extrem es troba el missioner alliberador. El qui creu que per poder batejar un esclau, abans has de trencar-li les cadenes. L’exemple més clamorós és el que visquérem els missioners amb Camilo Torres. Aquest capellà colombià ens acorà el desafiament més cruel als capellans que, com jo, havíem anat a Amèrica del Sud a salvar ànimes. Aquest fundador de la Teologia de l’Alliberament portà el seu compromís evangèlic fins a l’extrem de fer-se guerriller.
Un cas singular de missioners foren els Jesuïtes de Paraguai. Tots recordam la seva gesta per la pel·lícula “La Missió”. Unir i reunir els indis en comunitats era l’única manera d’evitar que fossin venuts com esclaus pels mercaders cristians. Aquests sants barons no canonitzats haurien de patrocinar el nostre petit intent de fer de Can Gazà una reducció autogestionada.
Ramon Llull, al costat dels alts títols, exhibeix també el de missioner. Però la seva obra missional no passa de ser una bella utopia. Convertir un moro des de les matemàtiques logístiques de la teologia és un somni de posta de sol a l’escola de llengües de Miramar. Tot i això, a força d’insults aconseguí que els musulmans li atorgassin la patent de màrtir.
De seguir un model de missioner jo intentaria el mètode d’Anselm Turmeda: en lloc de convertir-los, convertir-te. Tot fent-te un d’ells. En el cas del frare franciscà mallorquí, l'encarnació el conduí a ser un dels musulmans més importants de la religió mahometana. Jo he resat a la seva tomba al mercat de Tunísia i he begut de la seva inspiració a l’hora de voler ser un marginat il·lustre.
El nostre estimat, recordat i plorat amic Miquel Parets, ens presenta amb la seva vida i miracles, un singular exemple del missioner pur i dur. Dels signes de l’arribada del Regne (Lluc,VII, 18, 35) el trempallamps de Santa Maria escollí el lema de “els pobres són evangelitzats”. Ramon Llull, per il·lustrar l’exemple ja adduït, s’encapirotà amb els altres signes com els “cecs hi veuen, els sords escolten...“, tot intentant miracles cabalístics amb els fanàtics d’Al·là. El nostre missioner amplià el panorama a tothom, fins al punt de poder sentenciar: “la gent –tota la gent- és evangelitzada”. Com a bon Narcís de Crist, Miquel Parets, traduí el verb evangelitzar com: “contagiar el fervor de les seves creences”.
L’estampa més clara i clamorosa de missioner l’assolí el capellà mallorquí en el seu servei sacerdotal als penals infernals de Lurigancho i Miguel Castro Castro. Em sembla, la seva, una jugada mestra: davant l’impossible, passes la pilota a Déu.
Jo acabaria la pel·lícula del missioner mallorquí amb la celebració d’una de les seves fervoroses misses a l’infern de la presó de Lima. Entorn de la taula eucarística es reuneixen els violats, els violadors, els assassins, els mafiosos, els psicòpates, els drogats, els camells, els guardians... En el centre un pobre home valent, ben mirat inconscient, desafiant la mort per donar la cosa millor d’ell mateix, com és la seva fe,
Miquel, amic, missioner pur i dur, donat que ja no la necessites, podries arrambar-me una espipellada de la teva fe.