ANUNCI I GUIA DE LA TROBADA AMB EL LLUITADOR CHARAMSA

Ran de cap d’any em cridà un amic periodista per formular-me la pregunta de rigor per aquestes dates: Quina notícia t’ompliria de goig el 2017?

Per no caure en els paranys dels llocs comuns, per altra banda tant urgents i necessaris, com que “s’acabi la misèria, que arribi la pau...“, vaig arriscar una resposta de trencaclosques. Tot percebent, en l’alenada, l’estat de fora de joc del periodista, li vaig dir: la millor notícia de l’any, i segurament del segle, per a mi seria: “El Vaticà ha nomenat Krzysztof Charamsa com a primer cardenal de la jova república catalana.”

Rere aquest enigma s’amaguen les dues utopies més anhelades de la meva vida. Si la Santa Seu ordenás arquebisbe de Barcelona el sacerdot polonès sortit de l’armari, seria senyal que l’Església catòlica ha fet una passa definitiva cap a l’actualització de les seves postures contra l’home modern. Al cap i a la fi, com ho expressa l’exmembre del Sant Ofici, la secta romana, amb aquestes noves formes de tractar l’amor, només faria les passes que ja han fet les altres esglésies cristianes. L’altre deliri de la meva vida és anar a morir a una Catalunya independent. No sé si es va publicar la meva resposta. En tot cas, el bon amic Rafel Gallego, formulador de la pregunta, em guarda de mentir.

El que no podia imaginar-me en aquell moment de finals de 2016 era que la trobada amb Charamsa, l’heroic lluitador contra la mortal hipocresia de l’Església, seria un dels esdeveniments més profunds i definitius, no tant sols d’aquest any, sinó de tota la meva vida. El gest d’una clamorosa valentia com era la sortida de l’armari d’un exemplar monsenyor del Vaticà quedà clavat com una fita a la meva memòria. L’article que vaig publicar a aquest bloc en el mateix instant de la campanada em serveix de prova. Però l’autèntica commoció m’ha arribat amb la lectura enrampada de la seva “La primera pedra”. El sincer i coratjós testimoni de Charamsa m’ha arribat a les entranyes de l’emoció, de la pau i de l’esperança. El pobre evangeli que vaig estampar a “Operació Tiara” se sent, humilment, sinòptic d’aquest nou Mateu.

Com a culminació d’aquest immens regal del revolucionari llibre ha arribat el present d’una trobada personal amb el meu darrer profeta. Dijous dia 6, malgrat sigui per unes hores Charamsa estarà amb nosaltres.

Voldria convertir aquesta senzilla i fraternal trobada en un homenatge d’agraïment, admiració i coratge, per a aquest franctirador contra la hipocresia. Voldria proclamar a la seva presència, en nom d’aquesta cadella que intent ser jo i de les diminutes formigueues que fan pesigolles dins l'orella de l’elefant del poder, que el seu incommensurable sacrifici no ha estat en va. Que la primera pedra que ell ha clavat esdevindrà cantonada angular per al canvi evangèlic de la falsa i homòfoba Església catòlica.

Per fer aquest elemental gest de justícia no podem estar tots sols, els quatre follets marginals. Us necessitam a vosaltres tots amics de Can Gazà i de l'OCB.

L’encontre no pot ser més senzill ni més fàcil de recordar: a les 11:30h ens trobam a Marginàlia de Can Valero i a les 18:45h a Ca n’Alcover.

Només Déu, en el qual creu firmament Charamsa, sap la transcendència vital que té per a mi i pot tenir per a vosaltres aquesta trobada de dia 6 d’abril.

EL LLIBRE DE CHARAMSA CONFIRMA LA MEVA VIDA

“La Primera Pedra”, aquest capítol dels “Fets dels Apòstols” del segle XXI, s’ha atansat a la meva història una volta he coronat el procés de la meva autentificació. Aquest meravellós llibre ha tocat a la meva porta quan el meu jo profund, sencer, ja havia rebut el baptisme. Sense compassió ni miraments el sever, ben mirat cruel, pontífex de la meva església íntima, m’ha administrat les tres formes del sagrament iniciàtic. He rebut, viscut i patit el baptisme d’aigua, de sang i de foc.

Però ara, purificat, renascut, em sent realitzat. Em conec, m’accept, m’aprecii, visc i em present tal com som.  Estic en disposició de xisclar, despullat al balcó del poble, “t’estim, però me’n fot”, el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat  no sortís de l’armari (quina pena!). “T’estim, però me’n fot”. No feis cap judici temerari si m’acusau d’orgull. Tenc tots els motius del món, els estigmes de la passió i les ferides de guerra  per estar orgullós,satisfet, de la meva peripècia.

Al llarg del meu dolorós i angoixant pelegrinatge, he rebut  la llum salvífica, consoladora, de moltes escriptures. Totes sagrades per a mi. De les escrites pels germans i de les que m’he vist obligat a esborrallar jo mateix per evitar els atacs de follia. Els llibres m’han ajudat a conèixer-me, definir-me i acceptar-me.

Però vet ací que aquests dies m’ha caigut literalment del cel, de l’únic cel que mai no et falla com és el paradís dels amics, la gràcia incommensurable del sagrament de la confirmació. El llibre de Charamsa ha confirmat la meva vida.  El meu jo profund, l’ego dels teixits constitutius, es trobava realitzat, però sovint tot sol, menyspreat  i marginat. Perdonau que insisteixi. Em referesc a les arrels del meu ésser, als fonaments amagats del meu edifici.

He fruït, com un boig, amb la lectura de “La Primera Pedra”. Sovint, davant les revelacions de l’exmonsenyor he restat esglaiat, embadalit, talment un pastoret al qual se li apareix la Verge. He admirat, emocionat fins a les llàgrimes, la valentia, el coratge, l’atreviment, d’un home que ho exposa tot, àdhuc la vida, per revelar la veritat. M’he divertit amb els cops de fina ironia, d’ocurrència graciosa, que ressonen a cada pàgina del llibre. M’he impressionat tot comprovant  les coincidències, fins i tot a voltes amb les mateixes expressions, entre aquest meravellós homenot, que diria Pla, i aquest nanet lletraferit que som jo. El meu company, amb el qual compartesc la lectura de “La Primera Pedra” no es cansa de repetir-me, amb un punt d’envaniment  amorosit: “Tot això ja ho havies dit tu” .

Però, més enllà de tota emoció, de tota fruïció, de tota lliçó, a mida que avançava en la penetració del llibre, he sentit com l’oli sagrat de la confirmació anava amarant els ossos del meu jo més profund, de l’ego que viu, mana i impera, des de la pregona cova del subconscient. Ara aquesta gràcia sagramental es manifesta amb una pau infinita, amb una seguretat indestructible, amb una confiança desafiadora.

Per afegitó, el proper dia 6 d’abril cercaré una encletxa, dins el multitudinari i atrafegat encontre, per agrair en persona, si la senil incontinència ploranera  m’ho permet, al germà Krzysztof Charamsa la confirmació de la meva vida.