HAWKING ALLIBERA DÉU DE LA NECESSITAT D’EXISTIR.

Quan fa anys,  el gran savi declarà que l’Univers no necessita cap déu per existir, el meu déu l’escrigué aqueta carta d’agraïment:

Hawking, gràcies. T'estic eternament agraït. M'has alliberat del pes més terrible i denigrant que es pugui carregar sobre un nom. Perquè un nom, sí, que ho som. Això ningú mai no m'ho podrà negar. Tinc un nom. I segurament poqueta cosa més. "Crec en un Déu. Pare totpoderós. Creador del cel i de la terra". Segles i més segles proclamant aquesta calúmnia. Carregant-me el mort. El mort i els morts de totes les riuades, terratrèmols, ventades, tsunamis, tempestes... Saps què és, declarar-te culpable de totes les catàstrofes, calamitats, cataclismes, hecatombes que han passat, passen i seguiran passant damunt el món? I per afegitó, en tots aquests desastres els qui en solen pagar els plats romputs són els innocents, els més dèbils, les criatures més indefenses. Aquelles que, en teoria, segons els meus despòtics amos i senyors, són els meus fills predilectes. Per si no fos poc aquest vituperi, els explotadors del meu sant nom, "els suprems sacerdots de l'Altíssim," com s'autoproclamen ells, tenen la sàdica barra de predicar que aquests flagells són un càstig que jo he ordit per castigar els pobres pecadors. Com tu bé saps, els rics mai no pequen.

Quin pes m'has llevat de damunt, estimadíssim científic. Ja no em sent el criminal més gran de la història, del món i de la bolla. Gràcies.

Això del bing-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena. T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai. Alhora  que em situes on, en el cas d'existir, puc situar-me. Som un ens inherent a  la fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus pensaments, sentiments i records.

No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves alerta. Com poden ser tan imbècils, els delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.

(Tret del meu llibre inèdit “DÉU MEU” 2010)

ESVERADORA VIGÍLIA DE REIS

La vigília dels reis bíblics resultà  un dia de terribles sacsades.

De bon matí vaig acudir, amb el cor estret, al cementiri de Son Coletes per acompanyar els fills de la meva neboda, morta just abans de Nadal, en el moment de dipositar l’urna de les cendres de la seva mare al mateix nínxol on està enterrada la seva padrina, la meva germana. Així mare i filla viuran per a sempre juntes.

Prop de la tomba dels “Collets” s’alça la senzilla làpida dels màrtirs republicans. Aquí els falangistes i els capellans afusellaren, sense judicis previs, prop de mil homes innocents en aquells terrorífics moments en què Franco havia imposat el 155 amb armes. La xifra dels assassinats pels espanyolistes me la donà el  capellà que els untava amb l’extremunció just abans del tir de gràcia. Des de la terra amarada amb la sang del poble em pujà, testicles amunt, el clam inexhaurible de la justícia històrica.

De retorn a Ciutat vaig llegir als periòdics que un malat ingressat als hospitals públics costa mil euros a l’administració autonòmica. La ràbia i la desesperació em pujà al cap just pensar els cents de mils d’euros que Can Gazà estalvia al Govern tenint esment dels malats tirats al carrer que, de no estar a Ca nostra, ocuparien per llarg temps els llits dels nostres hospitals. En recompensa d’aquest favor, els nostres governants d’esquerra no ens han donat ni un cèntim  -ni un cèntim!– al llarg dels dos anys que ostenten el poder. Això sí, ens han ofegat dins una teranyina d’absurda burocràcia. El nostre pacient president i la nostra activa secretària s’han passat  hores i més hores fent paperassa. La burocràcia és la nova violència del poder contra els pobres.

Prop del migdia m’arribà la desesperant notícia que la venjança espanyola havia deixat a la presó a sant Francesc d’Assís Junqueres.

Cap al tard, les bombes  acumulades al soterrani de la meva sensibilitat explotaren en forma de calfreds. Tot jo era un tremolor de febres fondes. Em veia abocat al més infernal dels abismes. L’abisme de l’odi. Tenia por que la ràbia, la impotència, la desesperació de la injustícia em llançàs al foc de l’odi. Un odi brutal.  Total. Cap a tota la humanitat. El meu deliri em mostrà la terrible evidència: només una nova ETA podrà parar els peus als psicòpates  del poder franquista.