8. GRÀCIES, HAWKING

Hawking, gràcies. T'estic eternament agraït. M'has alliberat del pes més terrible i denigrant que es pugui carregar sobre un nom. Perquè un nom, sí, que ho som. Això ningú mai no m'ho podrà negar. Tinc un nom. I segurament poqueta cosa més. "Crec en un Déu. Pare totpoderós. Creador del cel i de la terra". Segles i més segles proclamant aquesta calúmnia. Carregant-me el mort. El mort i els morts de totes les riuades, terratrèmols, ventades, tsunamis, tempestes... Saps què és, declarar-te culpable de totes les catàstrofes, calamitats, cataclismes, hecatombes que han passat, passen i seguiran passant damunt el món? I per afegitó, en tots aquests desastres els qui en solen pagar els plats romputs són els innocents, els més dèbils, les criatures més indefenses. Aquelles que, en teoria, segons els meus despòtics amos i senyors, són els meus fills predilectes. Per si no fos poc aquest vituperi, els explotadors del meu sant nom, "els suprems sacerdots de l'Altíssim," com s'autoproclamen ells, tenen la sàdica barra de predicar que aquests flagells són un càstig que jo he ordit per castigar els pobres pecadors. Com tu bé saps, els rics mai no pequen.

Quin pes m'has llevat de damunt, estimadíssim científic. Ja no em sent el criminal més gran de la història, del món i de la bolla. Gràcies.

7. DEDICATÒRIA

Les teves rialles, déu meu, em conforten, m'aclareixen, em salven de fer el ridícul i em retornen la innocència d'infantó banyat. Ara voldria provocar-te-les, càustiques, amb un acte d’inofensiva vanitat. Avui m'he fet riure a mi mateix amb un cop de prodigiós enginy.

Havia de dedicar el llibre "Llobacarda" al meu oculista, donat que mai no em cobra les visites. No sabia què dir-li a aquell oftalmòleg tan seriós en el tracte com encertat en el diagnòstic. De cop, he estampat a la pàgina del llibre que es pot arrabassar sense mutilar-lo la graciosa ocurrència: "Gràcies, doctor, per mirar-me als ulls sense haver de dir t'estim".

De prompte he recordat una semblant dedicatòria per al meu idolatrat dentista que fa anys té cura del meu barram, fins al punt de posar-me'l tot nou sense acceptar res a canvi. La declaració deia: "A l'home que em té sempre amb la boca oberta".

Tot seguit la meva imaginació ha tramat una endreça per a tu,  Déu de la meva vida, company de viatge, agombol de les meves nafres. M'ha estat molt difícil encaixar els meus sentiments dins el motlle estret d'una definició.

Entre dotzenes d'esborranys m'he quedat amb eixa dedicatòria: "Al meu suprem desésser, per haver-me forjat, només amb la seva ombra, tal com som. Gràcies per no existir, déu meu".