REVISCOLADA

Creia ben cert, Déu meu, que havíem restat petrificats. Reduïts per a sempre a l’estat mineral. Em palpava la soca, la meva vella i brescada soca de figuera, i em trobava convertit en una fantasmal deixalla de marés.

Però de cop i resposta  he sentit com unes enrampadisses pessigolles m’envestien per la punta d’un brancó. Era el botonet d’una fulla que empenyia  la saba cap a la reviscolada. Estava viu, encara.  Per saber que no estàs mort del tot  basta una llàgrima.

L’acte creatiu era minúscul, insignificant, gairebé ridícul davant  l’esclató  en verd del panorama. L’estirament de la resurrecció es reduïa a l’elaboració d’una frase primfilada, per encàrrec, a força de desentumir l’única neurona que es gronxa al balancí de la testa. Es tractava de plasmar la nostra situació marginal en un anunci de pancarta.

Sabia el que volia dir, però cada intent de traduir la idea en paraules acabava  convertint-se en uns embullada  expressió de predicaire. A trenc d’alba,la teva inspiració, Déu meu, m’ha clavat la sentència: “ La crisis ha tirat els pobres a la misèria. Lluitem agermanats. Can Gazà, Nadal, 2012”.

Ara comprenc la suïcida desesperació de Miquel Àngel Riera quan restava en el dic sec, tot creient que no podria tornar a escriure.

Tu i jo, Déu meu, només ens sabem vius quan som creatius.