Un
encàrrec per a un estudi m’ha fet revisar els papers que vaig omplir fa més de
17 anys quan els de l’associació El Refugi obrírem les portes d’un hostal del
carrer dels Apuntador, de Palma, per allotjar gratuïtament tota aquella persona
que, per qualsevol motiu, es trobàs al carrer, sense cap tipus de suport
institucional. Tot un desafiament que començà el 7 de gener de 1993. La veritat
és que va ser una iniciativa pionera a Europa que mai no ha estat estudiada com
es mereix.
Es
pretenia que qualsevol marginat, a qualsevol hora i dia, tingués un lloc on
estar i exposar-hi les seves necessitats més urgents i immediates, al temps
que, des d’aquella casa gran de fills pròdigs, s’intentaria cercar i trobar la
resposta adient a cada albergat.
Els inspiradors d’aquesta iniciativa d’ajuda primària
i urgent no amagàvem que cercàvem un revulsiu que posàs en crisi el Moviment
Marginal perquè vèiem que no responia com calia al clam d’unes noves criatures
marginades, joves i il·lustrades en contraposició als primers bandejats socials.
El lema que elegírem per a El Refugi no podia ser
més agosarat: “No podem convertir en desgraciats aquells que no podem fer bon
al·lots”. I aleshores consideràvem que es convertien en desgraciats els marginats
quan, a comptes de salvar-los, els obligàvem a passar fam, a sentir-se
culpables, a contemplar-se com a fracassats, a ser carn de forca. I tot per
voler-los bons al·lots i callats; submisos i obedients; muts davant les
contradiccions, xenofòbies i injustícies de la societat i, sobretot, dels directors
i responsables dels centres, serveis i altres recursos dirigits a la població
heterogènia de la marginàlia.
A l’hostal del carrer dels Apuntadors acollíem
tota casta de necessitats durant les vint-i-quatre hores de cada dia, feiner o
festiu. Érem ben conscients que juntàvem homes i dones que presentaven un ventall
molt ampli tant de malalties com de causes marginadores. Una cosa i altra ens
obligava a una acció mèdica molt intensa i a controls clínics permanents,
servituds que s’atengueren durant tot el temps que romangué obert l’hostal.
Els atrevits impulsors d’El Refugi, experts en
ensumades, vèiem que en la marginàlia nostra s’havia deixat d’avançar,
d’investigar, d’arriscar, mentre la societat no es cansava de parir noves
deixalles humanes. El tractament i l’apropament als marges, als camps de la
segregació, s’havia instal·lat, ben cofoi, en la falsa seguretat d’unes eines
que ja tenien vint anys i que reclamaven, per tant, una actualització profunda.
Si tots els móns que
aleshores feien la papallona a l’home i als seus desitjos i execucions rodaven,
el de la marginació estava estaquirotat i era ben escadusser el fet que, com a
molt, el commogués. Els desarrelats, així, els bardissers de la regularització
i la norma, no teníem dret a tenir món propi ni a rodar. Els inquisidors i els
que manaven, només ens permetien un tremolor absurd i antinatural,
unidireccional, que volia insinuar un món inexistent, irreal, rebutjat de
tothom.
La sobredosi, l’any 1995, s’havia cobrat la vida
de 45 joves i, en puritat, no moriren de
sobredosi o per dosis adulterades. Moriren perquè la nostra hipòcrita i
traïdorenca societat els obligava a injectar-se d’amagat.
La reacció de les autoritats i del poder davant
l’obertura de l’hostal va ser la d’acusar-nos de practicar amb malvolença la
política dels fets consumats, de maltractar aquells a qui dèiem voler ajudar
tot amuntegant-los en unes estances inapropiades i en unes condicions de
salubritat pèssimes. I d’activar gratuïtament tota mena d’alarmes socials amb
l’única finalitat de donar sortida als afanys de provocació i polèmica.
L’aventura de l’hostal del carrer dels Apuntadors
acabà en atemptat amb bomba incendiària. Era el dia 28 de maig de 1993 i en un
moment de màxima ocupació. I tanmateix, d’aquesta tragèdia en nasqué Sa
Placeta, inicialment ubicada a la plaça de la Misericòrdia,
començant amb ella una altra història que encara dura.
Però els papers vells que m’han interessat en
regirar carpetes no feien referència a l’hostal, sinó a la proposta d’un “Decàleg marginal” que vaig confegir
l’abril de 1993. La seva redacció provenia estrictament de la realitat que acab
de descriure. De llavors a ara, l’atenció als marginats mallorquins ha canviat
molt i en positiu. I tanmateix queda molt de camí per fer, molta més inventiva
per dedicar-hi, molta més creació per respondre degudament als desafiaments als
que ens enfronta la nova marginació.
Són altres temps, però la crisi que ho cobreix tot
està obrint noves vies marginals. Els sectors socials vulnerables, que es
diuen, han crescut molt els darrers mesos i no pareix que la situació millori.
Les persones en risc de marginació de cada cop són més. I davant aquesta
realitat, repassar el “Decàleg marginal” no hi sobra:
1. Tota persona, pel simple fet d’haver-la
feta néixer sense demanr-li permís d’antuvi ni parer, té dret a les coses
indispensables per sobreviure: un jaç, un plat de calent, una companyia, una
feina, mitjans per adquirir i conservar la salut, començant per la possibilitat
de sortir de l’abisme on ha anat a parar.
2. Aquest dret no es pot condicionar a cap
altra actitud que no sigui el respecte als mateixos drets dels altres. Així,
per exemple, ningú no pot dir: no et don un llit si no deixes de beure. En tot
cas, temporalment, se li podria dir: si no deixes dormir els altres, hauràs
d’anar a prendre un poc l’aire.
3. Les millores, com el desenganxar-se de la
droga, s’han de perseguir amb un coratge i una caparrudesa gairebé infinites,
però s’han d’empènyer des de les llibertats i motivacions conscients, mai no
des de les coaccions i els xantatges. Ni per fer el bé, el fi justifica els
mitjans. Això de: “després t’ho agrairan”, només serveix per justificar el
nostre model de societat.
4. Estimar és exigir, però sempre des de la
relació com a persones i des del sentit més elemental del respecte i la
justícia. Amb tot i això, mai de mai no s’ha de donar la batalla per perduda.
En tot cas, sempre es pot pujar un esglaó en la qualitat del viure. Així, és
més humà dormir en un llit que dormir al carrer. És més humà ser sincer que
haver de mentir; prendre totes les precaucions que viure dins una claveguera
com les rates.
5. No hi ha més dogma que la realitat nua i
crua. La més terrible de les equivocacions és partir des de nosaltres en lloc
de des d’ells. De les nostres belles teories en lloc de les seves necessitats
històriques i situacions, per molt increïbles que ens puguin parèixer.
6. La ciència, la tècnica i, encara més, la
saviesa tenen una paraula definitiva a dir en el món de la marginació. Entenem
per saviesa trobar el camí de retorn partint de les seves nafres, conegudes,
acceptades i estimades. Pensant sempre que, posats al seu lloc, nosaltres
seríem molt pitjor.
7. Només quan reconeixem que els drogats som
nosaltres, tots; que tots estam fermats, dependents, impotents de deixar les
nostres pròpies drogues (els doblers, el poder, la comandera, la religió, el
fanatisme, la figurera o simplement el vi, el tabac o el què diran); només quan
lluitem per rompre el nostre dogall, podem fer qualque cosa per rompre les
cadenes dels altres. Prevenir no és mostrar un cuc que es fica pel nas, sinó en
tot i per tot mostrar-nos lliures davant el sistema.
8. Abans de parlar de reinserir els
marginats, cal reconèixer –fins a l’estigma sagnant de sentir-nos xenòfobs,
racistes i marginadors- que mai han estat inserits. Mai no els hem estimat per
allò que són, persones desgraciades, sinó per allò que voldríem que fossin.
9. Cadascú és amo i senyor del seu propi cos.
Sense ficar-se amb els altres, tothom té dret a viure i a morir com vulgui o
com pugui. Per altra banda, tots tenim dret a estimar fins al punt
d’aconsellar, de mostrar el camí que ens sembla millor sempre que intentem
ficar-nos dins la seva pell i no des de la nostra.
10. Una societat com la mallorquina que tanca
els ulls davant vuitanta-tres mil aturats [són xifres de l’any 1993; ara a les
Illes Balears, novembre de 2012, la taxa d’atur és el 19,47%] davant cinc mil drogoaddictes residuals rebotats de tots i de per tot
[també són dades de fa desset anys]; davant milers de portadors de la sida, és
una societat condemnada a morir d’una sobredosi de misèria. Els clots de fems
no s’arrepleguen posant-hi llençols blancs per tapar-los, sinó ficant-s’hi dins
per escurar-los. Tanmateix, les clavegueres, prest o tard, rebenten.
JAUME SANTANDREU
Can Gazà, novembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada