ELS NOSTRES ULLS ORFES PLOREN ANTONI RIERA SIQUIER

Antoni Riera i Siquier, l’oculista reconegut, el professional vocacional, el científic inquiet, l’utòpic desesperat, el patriota enamorat, el tímid nin gran, el crític sever, l’evangèlic solidari, el revolucionari encobert, el banyarriquer prodigiós que em salvà a mi de quedar borni de per vida i a part de la meva família de restar cega, un dels meus últims i millors amics, ha canviat, clarivident, el seu mode de viure entre nosaltres.
 
Ara ens queda a nosaltres, després d’intentar assimilar el terrible cop del seu trànsit, la difícil i dolorosa tasca de trobar la manera d’adaptar-nos al seu nou mode de perviure.
 
Toni, m’atrevesc a dir-te amic, un dels noms més sagrats de l’estimera de l’home, perquè em convenceres d’aquest prodigiós privilegi el dia que sentenciares, amb un inici de somriure amarg al teu rostre de malsofridura crònica, just abans d’estacar-me a la cadira de les llargues, minucioses i persistents prospeccions oculars:
 
- L’entremaliadura del teu ull i la desolació per la traïció de Jordi Pujol, m’han amargat l’estiu.
 
Amic Antoni Riera, en aquest torcebraç per la supervivència en el mode de ser, d’estimar i de lluitar tu tens assegurada la victòria. Pràcticament tota la teva aventura, fins ara, ha estat un assaig del teu nou mode de viure. Tanmateix la teva estratègia es fonamentava, tota ella, en el tarannà dels esperits. 

Exactament això has estat: un esperit, inquiet, actiu, clarivident, revolucionari que actuava celat rere un cos. La teva còrpora física, psíquica, social, professional i familiar no eren res més que una perfecta i eficaç trinxera des d’on mantenies la teva batalla desesperant i desesperada per la utopia de l’alliberació del nostre poble. Ara pots sortir lliurement i gojosa de l’amagatall. Ara pots fer-ne de les teves sense miraments, ni tàctiques, ni prudències.
 
Sé que confiares a un amic el teu gran pesar de desaparèixer del món dels fantasmes tot comentat amb la teva veu trèmula: “Em sap greu morir abans de veure la independència de Catalunya”.
 
Has aplegat les eines, però no has acabat la tasca. Ben mirat la teva feina comença ara. Tanmateix no et deixarem descansar en pau mentre no s’acompleixin els teus ideals de llibertat, justícia i germanor.
 
En aquests moments les teves ovelles, les que ens regalares quan et sentires empès i que hem batejat amb el sobrenom sagrat de “les rieres”, demanen recapte tot belant a l’alba. A elles encoman la recordança amorosida dels marginats de Can Gazà per l’amic que ens estimava, defensava, encoratjava i ajudava.
 
Un dia, amic, la meva orada timidesa que tant ens agermanava, et va dedicar un dels meus llibretxos. La inscripció resava: “A l’únic home que em mira fitament i profunda als ulls sense dir-li t’estim“. En aquesta nova dimensió que hem pres de vida i llibertat ho proclam sense enrevoltaries: “T’estim. T’estimem, amic. Per a sempre”.