A
l’hora de la repartició dels carismes, Déu atorgà a Climent Garau i Arbona el
do del mestratge. En correspondència, ell va fer quedar l’Invisible -ben mirat l’Inexistent-
com un senyor. Un gran Senyor. Més enllà de tot altre títol, tots ells supermerescuts i honorables, aquest
fill preclar de la nostra terra fou i
exercí de mestre. De mestre en gai saber, com diria el germà major de la nostra
nissaga, Ramon Llull. No debades el banyarriquer que escorcollà l’apotecari del
seu poble bunyolí fins a desembullar del traüllat “Un fil de memòria”, Jaume
Mateu, explica com cada trobada es convertia en una “lliçó magistral”.
El darrer ensenyament que vaig rebre, commogut i
tremolós, su ran de la foganya del casal de Bunyola, ha estat definitiu i
definidor. Rumiant-lo al fons del meu
cor, a l’ermita de Can Gazà, valorada i protegida tant per Climent com per la
seva filla Mercè, vaig engendrar la síntesi lluminosa d’eixa sentència: “La
vida és un parèntesi entre dues infanteses”.
Pertany al personatge omplir el seu parèntesi,
mentre que toca als treballadors de la notícia i de la història deixar-ne
gravades unes senyes inesborrables. Tot
el que pugui figurar en aquest incís, que és la vida, pot causar admiració, respecte, commoció, fins
i tot estima. Una alta estima que derivi cap a la devoció, com passa en la vida
i miracles del nostre venerable patriarca. Però mai no podràs enamorar-te d’un
paladí, per heroi que sigui. Sense la cova de Betlem, sense l’escalfor desvalguda
de la infantesa, tots els salvadors, àdhuc el nostre creuclavat, serien insuportables.
Els periòdics, en paper i virtuals, venen plens
fins a vessar dels títols que figuren, en majúscules, al parèntesi que va
escriure sovint amb sang, llàgrimes i malsofridures, Climent Garau i Arbona.
Del llarg rosari de qualitats, serveis i generositats tan sols en resaré una desena:
científic, intel·lectual, activista cultural, polític nacionalista, ideòleg del
sobiranisme, evangèlic solidari, baula entre la generació post-renaixença i la
de postguerra, defensor de la cultura i identitat pròpies, home de compromís,
humil creient insubornable. D’aquests i de molts altres títols se’n farà ressò
la gentada que demà omplirà la
Seu.
Tanmateix jo em vull quedar amb l’infant polissó
que aguaita el caparrí a les divertides anècdotes del llibre “D’aprop i
d’enfora”. Ara que l’il·lustre brostall de la nissaga de Can Climentó ha canviat
el seu mode de viure entre nosaltres, jo traspàs la proclama del meu pòrtic per
aixoplugar-me de ple al cor del llibre. Del llibre obert, senzill i tendre que
va ser Climent Garau com a persona, més enllà dels papers de la Gran Comèdia.
Tanmateix jo vull atansar-me a la família i als
familiars que descobriren i fruïren la segona infantesa del nostre referent
vital. Al llenguatge episcopal quan hom
diu família s’entén que es refereix als fills i nets mentre que quan anomena els familiars inclou els
servents casolans i els amics íntims.
Guard gravada a la cripta sagrada de la memòria els
ulls d’aquell minyó que s’encapirotava a què anassin a cercar una coca
d’albercocs perquè havia de reunir-se a taula tota la família.
Però per damunt tot, vull retenir, com el més grans
del tresors, aquell parenostre que resàrem, ulls clucs, tot estrenyent-nos les
mans, al moment del comiat, que ambdós sabíem que era el darrer que ens féiem
des del cos. Aquell fervorós i sentit parenostre m’aclarí per a sempre el lema
humil i assenyat del nostre teòleg laic: “Val més viure enganyat que
desenganyat”.
Benaurat vós, honorable
patriarca que, de bracet amb la fe humil en l’admonició evangèlica que
sentencia “si no us feis com a nins no entrareu en el regne del cel”, i la
santa química heu conquerit per a sempre el paradís de la tendresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada