ELS LLETRAFERITS ENS SENTIM DÉUS

He anat prou alerta d’autoanomenar-me  escriptor. Seguesc  fidel a la sentència de Miquel Àngel Riera que proclamava que el títol d’escriptor tan sols el pot atorgar la història. Mentrestant, m’aferr a la denominació de lletraferit. Som un ferit per les lletres. Un condemnat a escriure. Un drogodependent de la paraula tant escrita com parlada.

Si els homes fóssim aus de corral -puta aviram!– els que es creuen escriptors i com a tals es comporten, serien els paons reials. Molta ploma. Molta estufera. Però poca carn. Eixos indiots de la ploma policromada es  creuen déus.  Ben mirat ho són. Perquè escarneixen  la divinitat en l’aspecte més assenyalat com és la creació. Parl del significat estricte del mot. Crear és treure quelcom del no res. La creació és l’acte més sublim, més corpressiu, commovedor, enrampadís, que pot fer una criatura.
 

Un pobre i desvalgut lletraferit, com som jo, és pot sentir déu perquè crea, però també perquè crema totes les seves potències en l’esforç de dotar la seva  humil creació del major grau de bellesa. El sol es fa adorar perquè ens escalfa, però també perquè  ens captiva en una glorificació de núvols encesos a l’alba i a la posta de cada dia.

“Operació Tiara” és obra de déu. D’un déu infinitivament menor, minúscul. D’un déu marginat que dorm al portal de l’olimp com un quissó famolenc. He creat una història. Un història que, tal com em manifestà Antoni Tugores, un dels mestres que hem repassen els llibres abans de la seva publicació, assoleix la condició essencial de  les històries inventades com és la versemblança. Segons el gran escriptor d’històries manacorines, tot el que s’esdevé en “Operació Tiara” és absolutament creïble.

Un cop més, enllestint la novel·la del successor del papa Francesc, m’he sentit déu. Les mans m’han tremolat cisellant uns personatges entranyables o detestables. Tant s’hi val.  Les filies i les fòbies  governen el món imaginari talment com ho fan en la vida real. Els ulls de l’estimera han plorat a l’hora de dotar de  tendresa les meves creatures, a l’hora que els definia el seu tarannà. La Bíblia diu: “Al sisè dia Déu creà l’home a la seva imatge i semblança”.

Però el moment on el teu ofici de déu es torna tasca feixuga, operació delicada,  obra definitiva és a l’hora de clavar el final de la novel·la. En aquest instant t’ho jugues tot a una sola carta. El principi és entremaliat. Has de captar l’atenció del lector enllepolint-li la curiositat amb un cop de  gràcia. Amb una mica d’enginy pots sortir sa i estalvi de l’arriscat salt  al buit infinit  de la imaginació. Però on has de demostrar que tens dret a aspirar al més alt i excels títol del món com és el d’escriptor és en el coronament de l’obra. Els crítics solen concedir-me que escric bé i que trob un final sobtat, però lògic i conseqüent, sovint cruel,  per a les meves narracions. Tanmateix, la referència suprema de tota escriptura és el sonet, on tot es defineix i es justifica en els dos darrers últims versos.

Quan vaig tancar “Operació Tiara” em vaig posar a plorar. De pena perquè al final per mi tot esdevé tristesa. De goig perquè havia tingut el coratge d’actuar com a déu concedint a la història l’elevadíssima dosi de malícia, crueltat i sadisme que sempre té.