MEMÒRIES D’UNA FORMIGA DINS L’ORELLA DE L’ELEFANT

Aimats i respectats germans masoques. En un acte de libèrrima generositat he decidit assassinar la meva amistançada vanitat tot alliberant-me  d’endossar-vos la meva insignificant autobiografia.

El motiu d’aquest crim de gènere no és la manca d’interès i veneració per aquest esquifit gènere literari, ben al contrari: sempre he fruït llegint  les confessions dels lletraferits de tots els temps. Sense anar més lluny, l’últim llibre que ha aglapit la meva caboriosa concentració ha estat l’enrrampadís  i trasbalsador “Dietari”, d’Andre Gide”.

Tanmateix estic plenament convençut  que “la vida és un parèntesi entre dues infanteses”. Vivim al principi i al final de la nostra efímera passada per aquest món. Tota la resta són papers de la comèdia. És igual  que facis de capellà, de redemptor, de puta, de lladre, de sant, de rei, de president de la república, àdhuc de la catalana.

Tot per dir-vos que els infants de dos o de noranta anys –tant s’hi val- tenen el dret i la necessitat de ser egocèntrics. Si volen sobreviure, s’han de centrar-se en ells mateixos. Ells són ells i tota la resta, circumstàncies. Panorama amb boires.

La meva primera infantesa -els únics temps que he viscut en plenitud- la vaig reconstruir paraula per paraula al llarg d’onze anys fins a aconseguir el llibre que més estim i ador, com és “Encís de Minyonia”. Ara em resta  donar testimoni de la meva plàcida i irònica vellesa.

Estic llegint el vostre pensament que em xiscla: “Deixeu-ho  anar”. Tant de bo pogués! Tots coneixeu la meva condemna: necessit dues coses per sentir-me mínimament viu: cuinar i escriure. Ben mirat les dues tasques són un  mateix ofici. Per a mi resulta la mateixa cosa cuinar mots  -quina puta feinada per donar-los una mica de sabor!-  o guisar mongetes, que també et duen una puta feinada per trobar-los els adjectius escaients.

La desgràcia d’aquestes dues feines, com són escriure i cuinar, rau en què ambdues freturen comensals. No som capaç, encara, malgrat que molts de dies en tengui ganes, de tirar el guisat al poal de les gallines sense passar per taula; com tampoc he arribat a la perfecció d’escriure només per a mi mateix. El Cirineu que fa d’editor de molts de messies mallorquins camí del calvari de l’oblit etern té gran part de la culpa que les parides literàries no restin on haurien de quedar la majoria dels escrits, val a dir al calaix de  les frustracions.

No em conteu  romanços recomanant-me que dediqui el temps a altres quefers que no posin el germà proïsme entre l’espasa de dedicar-me un temps i la paret d’afusellar les meves ganes de  viure. Digau-me, si no, que pot fer un activista de mena condemnat a caure del llit a les cinc del matí? La genètica paterna, l’avés de minyonia quan feia de lleter abans d’anar a escola, la capoladora mística del Seminari, el torn vicarial de missa primera, les basques  missioneres de Piura, l’horari d’hostaleria, l’ofici de deixondidor als caus de marginàlia i la consciència que els meus caragols només pasturen  amb la rosada de l’alba m’han acostumat a pegar eixes absurdes matinades.

Crec que he trobat una drecera per arribar al cim sense haver de fer  totes les volteres del camí clàssic. Us convidaré de tant en tant a tastar una espipellada  de les meves memòries.

No parlaré dels fets. Parlaré de mi dins aquella història. Record que quan vaig redactar l’entrevista a Joan Pla per a la col·lecció de Mallorquins en Diàleg del nostre mecenes Lleonard Muntaner, de primera empenta vaig triar el títol  que definia  la vera semblança del personatge  com era el de “Narcís apallissat”.  Per demanda directa dels fills vaig haver de canviar la definició per l’encapçalament actual: “Joan Pla, vist per a sentència”. El meu amic sapientí  no parlava mai dels fets. Construïa les històries des d’ell. Els títols autèntics de les seves cròniques haurien hagut de ser “Joan Pla a la Marxa verda, o Joan Pla en el cop de Tejero”.

Si em vull salvar com a personeta, com a novici de lletraferit, com a drogoaddicta de totes les utopies he de donar la passa definitiva. He d’abandonar el camp de batalla del masoquisme i retornar descaradament al bressol del narcisisme essencial.

El mètode de les meves memòries es regirà pels cops de les notícies actuals.

Despús-ahir, per exemple, els diaris parlaven dels nins robats.  En aquest cas, jo miraria la meva participació en eix vergonyós afer de l’Església mallorquina des dels meus sentiments i judicis actuals. Ahir Rodrigo de Santos en tornava  a fer de les seves. Jo aprofitaria l’ocasió per justificar les meves emprenyadures davant la immunitat dels psicòpates.

Croàcia  ha arribat a la final del Mundial de futbol. Guard, encara, ben enceses, les vivències d’aquells tres dies a Zagreb exposant la vida per  alenar l’aire de llibertat d’un poble germà del català.

Intentaré que els capítols no siguin massa llargs. Per concloure eixa mena de pròleg, deixau-me justificar el títol general de “Memòries d’una formiga a dins l’orella de l’elefant”. En el decurs dels records cada parida tendrà anunciat propi.

A “Camada”, el ben parit llibre d’aforismes, vaig anunciar que una formiga no pot fer res davant un elefant però que si es fica a la seva orella pot posar-lo molt nerviós, fins arribar, com passa ara al meu poble català, a provocar-li un vertader atac d’histerisme. No parl d’un elefant, em referesc al gran elefant; al Sistema. L’únic Sistema del món, com és el capitalisme.

Preniu en compte que he especificat que m’he ficat dins l’orellam. Si  aconseguís esmunyir-me dins la trompa d’un negre elefantí creuria en el paradís. Llavors ja no necessitaria ni cuines ni escriptures.