Mai no he rebut per un llibre un premi més emocionant que l’epíleg d’Oriol Junqueras redactat per a “Déu Meu” des de la presó de Lledoners. És talment un tros d’Evangeli´. La carta apostòlica d’un catòlic profundament creient i practicant.
Per agrair l’immens regal no puc convertir la presentació de l’obra en
un homenatge. Un homenatge davant la gàbia d’un home tancat i engrillonat per
defensar la llibertat del seu poble esdevindria un insult. Una escopinada en
ple rostre.
Per això mateix voldria convertir la senzilla presentació de “Déu Meu”
en una Eucaristia. Una acció de gràcies. Un sopar de Dijous Sant, just abans
que el nostre nou Crist iniciï el seu Calvari.
Per parlar dels altres lluitadors vilment empresonats per portar
endavant el dret de decidir d’un país, em venen a mida les figures gegantines
de Ghandi o Mandela, però com a referent d’un místic com el president del meu
partit només tenc a Jesús de Natzaret.
Sent calfreds d’esgarrifances cada cop que m’imagin a Oriol
identificant-se a un racó de la presó espanyola amb el Fill de l’Home “
torturat, escarnit i vilipendiat” pels fariseus de la seva Nissaga i pels
invasors de la seva Terra Santa.
Vosaltres, amics, sou el meu déu, mentre que Oriol Junqueras és el meu Crist Salvador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada