Som un proscrit del nostre gran
poeta. Supòs que tendrà els seus motius. Mai no ens hem topat de cara.
No puc dir que abans de
resignar-me a la seva condemna fóssim amics, els narcisos sols tenen
adoradors, però ens tractàvem amb deferència fins al punt que els germans
Mesquida em concediren l’entranyable honor de celebrar el funeral de llur
mare.
Amb aquest pobre escrit no
pretenc cap canvi de postura. La meva situació és molt còmode. El meu nom no
figura a l’inventari del gran déu. Tant de bo dictassin la mateixa sentència
tots els déus del nostre olimp social!
Tanmateix, res ni ningú no em pot
privar de fer justícia. En aquest sentit és just i necessari proclamar als
quatre vents el coratge, l’encert, l’audàcia del poeta Biel Mesquida al seu Pregó
de l’Estendard a la Sala Magna de Cort. Només puc dir: això són ous! i no els
nials que ponen les nostres colonitzades gallinorbes polítiques.
Enhorabona i gràcies, respectable
i esquiterell prohom de les nostres lletres, lluites i demandes.
Mallorca necessita que els Biels Mesquides
es multipliquin per cent i perquè es pugui produir aquest impossible miracle
pagaria mil cops el preu de la meva gramalleta de proscrit a la llista de qui
fos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada