“DÉU MEU”, QUINA INSOLÈNCIA!

El meu darrer llibre, “Déu meu”, talment pastoret de la muntanya, ha arribat a la cova quan el Betlem estava ja tot col·locat. Els guardians de la nova Inquisició judicial l’han deixat estalonar al Portal, enlluernats per la comparsa que fan d’aval al meu darrer deute literari.

La portada és impactant. Joan Ramon Bonet, amic, artista i paladí de la generositat amb Marginàlia, ha deixat en mans del creador Jaume Muntaner una esgarrifosa fotografia de l’any1982 a l’Hospital de Nit.

El patriarca de les nostres lletres i camarada d’atrevides capbuitades, l’aimat Toni Serra, ens obri la porta de la “terra inexistent” en clau de misteri.

Per si de cas, respectable lector, aconseguissis el prodigi de passar el torrent de les meves benèvoles insolències sense remullar-te, al comiat, et xoparàs d’admiració i tristesa quan pensis que el meravellós epíleg l’ha escrit, des de la presó, un gegant de la saviesa i de la fe, el meu adorat president de partit i utopies, Oriol Junqueras.

L’asilador de gran part dels meus orfes literaris, l’editor Lleonard Muntaner, ha mostrat un amorosit esment amb aquest singular i pertorbador llibre meu, fins al punt d’aixoplugar-lo al mite de Jericó.

Un cantussol de tendresa acompanya tot el pelegrinatge de “Déu meu” des de la festa sorpresa del meus 80 anys. Aquest  immens regal ho dec, com gairebé totes les gaubances, als entranyables amics, companys i camarades de Can Gazà, presidits i orientats per aquest prodigi de fidelitat i constància que és Jaume Mateu i Martí.

Jo, l’autor, talment mutilat de guerra, assegut damunt la tomba de tots els meus somnis, jugant la darrera partida amb la mort, llanç tots els cabals i coratges damunt una sola carta: la sinceritat. Una sinceritat brutal. El meu déu faci que sigui escandalosa.