L’ÚLTIMA VOLUNTAT DEL FUNDADOR D’EL REFUGI

Quan he agafat, amb encuriosida estima, el llibre “Yo, Antonio Garau M. La verdad al desnudo” m’ ha sorprès, d’entrada la presentació psicodèlica de les cobertes. M’ha reviscut les meves confessions a la barra d’una discoteca en plena eufòria. Per llegir-lo al recés del silenci l’he batejat amb un títol català, tot venerant les ressonàncies gravesianes de “Jo, Claudi”, i l’he traduït com “El jo despullat d’Antoni Garau i Mulet”.

He volat al capítol III, a les transcendentals vint-i-cinc pàgines (119–134) dedicades exclusivament a El Refugi. D’entrada, m’ha envaït l’admiració per la intel·ligència privilegiada, per la memòria d’elefant i pel sentit de justícia d’aquest homenot, com diria Josep Pla de Toni Garau i Mulet.

Tot seguit m’ha aglapit el respecte pel sabor d’autenticitat del narcís que confessa que “no sap fer altra cosa que comandar i manar”. Tanmateix, seguint les llinyes de la gran egocèntrica Teresa d’Àvila, la nuesa sempre insinua un gest de pudicícia. L’actor determinant de la fundació d’El Refugi repeteix humilment que es tirà de cap a l’espectacular aventura “escogido y convencido”.

Però l’emoció ha penetrat a les profunditats amorosides del meu agraïment davant la declaració d’un tòtem mallorquí de les finances, de les influències i de les trescalamenes proclamant que El Refugi és per ell l’obra més estimada de tot el seu espectacular currículum. Ho destaca al reclam vermell de la coberta posterior: “Estoy orgulloso de ser cofundador con Jaime Santandreu de Es Refugi”. De part meva i dels milers de refugiats de la vostra obra, gràcies, Don Toni, no tant sols pel que heu fet, sinó pel sentiment que hi heu posat.

La mirada falconera de l’emperador de Costes captà al vol el panorama. Vista en perspectiva, la fundació d’El Refugi va ser, en el camp de l’acció social, el desafiament més gran de Mallorca i segurament de tot el món.

Es tractava d’una arriscada, gairebé impossible utopia. L’any 1992 el clavegueram humà de Ciutat baixava ple de miserables cap a la mort. Molts d’aquests marginats, ionquis, sidosos, alcohòlics, havien estat expulsats dels centres de salvació de l’Hospital de Nit i del Projecte Home. El puritanisme i els reglaments pesaven més que les persones. Havíem de posar em marxa un lloc on els leprosos socials trobassin llar, menjar, higiene i assistència mèdica. Un lloc on se’ls proporcionàs xutes netes, condoms i metadona. Un cau de llibertat on poguessin ser ells mateixos.

Per aquest prodigi històric s’ajuntaren dues energies acabdillades cada una d’elles per dos guerrers indomables. Per una banda, s’estacava don Antoni Garau Mulet i els seus que havien de respondre de la part econòmica, jurídica i social, tot mostrant cara davant l’autoritat i la gent. La seva gent! Per altra banda els meus rebels exploradors de Marginàlia, capitanejats pel doctor Miquel Barceló, avalaven l’operació amb vint anys d’experiència a les trinxeres.

Prova de com l’encertàrem de ple és que tots els fabulosos objectius d’aquell prodigi, després de 27 anys –segles!- segueixen en marxa. L’ONG que conserva el nom i les propietats d’El Refugi dedica part del seus locals a una acollida completa dels antics marginats. Metges del Món reparteix xeringues, metadona i condoms. La Creu Roja, des de la UME atén els tirats al carrer. El Projecte Home s’encarregà uns anys de Sa Placeta farcida de drogoaddictes actius i ara ho fa la Fundació RAIS. Zaqueu serveix, dignament i anònima, tots els dies de l’any dinar als carrilanos. A Can Gazà tenim cura familiar dels més malalts. El Consell porta directament tots els serveis de Ca l’Ardiaca, com són acollida, pernoctació, menjar, higiene, sanitat, orientació... Fins i tot podríem dir que Tardor porta genètica d’aquell somni ja que un dels impulsors d’El Refugi i des de llavors treballador de Ca l’Ardiaca, Johnny Darder, estava de guàrdia a l’hostal d’Apuntadors quan el veïns ens tiraren la bomba incendiària. Aconseguí salvar-los a tots.

Tanmateix el cop suprem d’emoció, m’ha embolcallat al final de la pàgina 130. L’estremiment profund ha esclatat en llàgrimes. La claredat i l’honradesa del gegant Antoni Garau reconeix que a El Refugi li manca un objectiu primordial per complir. L’objectiu pel qual es comprà Ca l’Ardiaca: muntar-hi uns tallers on la feina retorni la dignitat als exclosos. Garau no és un exhibicionista, és un home despullat. Analitza la realitat. Proclama la seva veritat.

Aquesta és la situació. Fa anys El Refugi llogà, a l’IMAS per nou mil euros al mes les tres quartes parts de Ca l’Ardiaca. Mentrestant, el Consell de Mallorca té intenció d’enllestir un local públic per traslladar-hi el seu centre d’acollida. Llavors deixarà de pagar el lloguer al Refugi. Per altra banda, el tallers de Marginàlia, néts d’El Refugi, amb 12 anys d’experiència fenomenal a la Casa Llarga i al polígon de Can Valero, haurà d’abandonar l’activitat laboral. No pot pagar el lloguer i les despeses de la nau.

L’última voluntat del fundador salvarà barca i bolic Quan arribi el moment els tallers de Marginàlia passaran a Ca l’Ardiaca. Així està escrit i publicat. Es l’última voluntat del Fundador.

Aquesta descarnada i ardent confessió d’Antoni Garau i Mulet, que l’escriptor Miquel Segura ha convertit –amb bona hora i enginy– en original llibre de memòries m’ha retornat l’esperança.

__________________________________

Aquest article es va publicar ahir al Diario de Mallorca, https://www.diariodemallorca.es/opinion/2021/02/03/l-ultima-voluntat-fundador-d-33915043.html