CAN GAZÀ HA PERDUT UNA ÀVIA I HA GUANYAT UN ÀNGEL DE LA GUARDA.

 

Ha mort la mare del meu amic de l'ànima i president de Can Gazà, Jaume Mateu Martí.
Per primera vegada en vuit mesos de confinament total, per pertànyer a un grup d'altíssim risc, l'argolla del coronavirus m'ha encetat els turmells de les impotències.
Voldria, com vaig poder fer amb el pare, acompanyar el dol d'aquesta família que sent com a meva. Voldria poder fondre el meu plor amb les llàgrimes del més fidel i amorosit Cirineu de fatigues i utopies. Voldria experimentar els calfreds dels misteris tot celebrant el funeral d'una cristiana profunda i inamovible com fou Coloma Martí.
Planificant un petit signe que testifiqués els sentiments i respectes de tots els companys de Can Gazà ens hem inclinat, humils i limitats, pel tradicional ram de flors. He demanat que el símbol fos senyorial i distingit com era ella en tot i per tot. Dins la serietat trista del moment m'he permès l'entranyable recomanació que els cosins de la "Pastoral penitenciària" no ens passessin davant. A l'hora de la dedicatòria, he suggerit l'al·legòrica inscripció de "Can Gazà a la seva Àvia". Els fills adoptius dels fills són néts de la mare. Tanmateix per adoptius que siguem anhelem gronxar-nos, cansats i desemparats, al seu balancí.
El vostre fill-poeta, per vocació i supervivència, us ha entronitzat a la plenitud de l'eternitat: "Aprofitant que la lluna tirava al ple ha decidit estrenar eternitat".
A l'Evangeli, en el qual vos creieu fermament, el Mestre sentencia que ni un cabell cau sense significat. Us heu incorporat a la cohort del més enllà en el moment que celebrem la festa proletària de "Tots Sants".
Els marginats de Can Gazà -jo el més bandejat de tots ells – no necessitem basíliques de Roma quan ha parlat la Cova de Betlem.
Vos, Coloma, sou el nostre Àngel de la Guarda.
Per no atabalar-vos en els primers dies del nou ofici, només us suplicaré tres gràcies. Tres miracles.
De les moltes qualitats que posseíeu, de les quals no vaig poder fruir per manca de tractament directe, us deman que em feu hereu de la vostra caparruda, ben mirat irracional, inclinació cap al més dèbil. El més dèbil sense reparar en parts i quarts ni en les espires de les justes gelosies.
Us suplic que em deixeu una llavoreta de la vostra incommovible fe. Mai no podrem oblidar que el darrer moviment dels vostres llavis, tot murmurant les darreres paraules, fou per resar un Parenostre. L'últim dels milions que resàreu en aquest món. No m'importa l'objecte de la fe. Vull creure profundament, fanàticament en quelcom. En l'amistat, per exemple. L'amistat com a dogma de fe. Com un déu intocable. Maneu al vostre fill que no es cansi de donar-me lliçons, àdhuc heroiques, d'aquesta benaurança.
L'última gràcia que us suplic, àvia de Can Gazà, esdevinguda Àngel de la Guarda, és morir de la vostra humaníssima manera. Morir a ca nostra, envoltat dels que ens estimem. Així com vos, va morir ma mare, a noranta-tres anys, a la mateixa cambra on havia arribat en aquest món. "Talment com va néixer. Dèbil, indefensa, feble. Pobrissona meva! Petitona meva!". Com vaig explicar tremolós a l'homilia del seu funeral. Proclama que vaig escriure amb la sang de la tallada del cordó umbilical i que vaig afegir d'epíleg a la segona edició "d'Encís de Minyonia"
Família Mateu Martí, no us enganyeu, la mort de la vostra mare ha estat conformívola, però el buit que deixa és profund i esglaiós. Permeteu com mai que els qui ens sentim amics, amics de l'ànima, us acompanyem amb el sentiment.