ELS MAJORALS, REFERENTS MALLORQUINS D’ODI CAÏNITA

 

La Bíblia -paraula de Déu. Dogma de fe– conta que Caín, el germà major de la Humanitat, matà Abel, el seu germà petit, per enveja.

Aquesta jeia fratricida continua dirigint els destins de l’home en tots els camps i nivells.

Jo mai no m’he considerat amic o company de Biel Majoral. En tot cas, em sentia col·lega de lluites i quimeres.

Fa uns pocs anys el mestre joglar s’havia compromès a donar un recital al taller de Marginàlia. Sense avís ni explicació de cap mena ens deixà plantats.

Un camarada seu, i a hores d’ara també meu, m’explicà que el motiu de la malifeta contra els exclosos era una foto als diaris on jo sortia ran d’un dels seus germans tot agraint l’ajuda dels vinaters a favor de Can Gazà.

Condemna eterna. Sentència definitiva. Mai més en la vida li podré dirigir la paraula al déu de les venjances.

Quan vaig explicar la desagradable sorpresa a una amiga de pleníssima confiança que viu a Algaida, m’explicà que ella era víctima del rebuig dels altres germans, donat que un fill seu treballava amb en Biel.

Retrec aquesta facècia de majoral -el personatge més rebutjat de la pagesia- perquè és pública i notòria. Només retrauria perdigonades més mortíferes si em declaràs una guerra frontal.

Tota aquesta contarella per escopir al radical castigador el seu últim pecat d’inconseqüència. Biel Majoral abans d’acceptar el reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor hauria d’haver repassat la llista dels antics guardonats. Just de llegir el meu nom hauria d’haver renunciat a l’homenatge. Ara figurarem un vora l’altre a la crònica de la cultura de la possessió de Mossèn Alcover.

Jo em confés un covard. Desafiant el coronavirus, m’hauria d’haver estacat dret al passadís central del teatre tot el temps de la celebració honorífica, talment com ho feu ell a l’església pel funeral de la seva mare, per tal de no presidir el dol a la bancalada familiar..

Agraesc als Majorals la clarividència que m’han encès dins les foscúries dels desenganys.

Els Països Catalans són víctimes de la pesta del caïnisme. Eixa maleïda epidèmia no es cura amb presons, ni exilis, ni amb potades estatals als genitals dels drets humans. L’odi caïnita ho capola tot. Àdhuc la independència.