PIDOLAIRE ARGOLLAT PEL SEU LLOC DE TREBALL AL PORTAL D'UNA ESGLÉSIA

La paràbola té més força que la història. Vet ací l'al·legoria.

En una parròquia del Nord, el rector va fer fora a un pobre pidolaire que es guanyava les sopes demanant una almoina al portal de l'església. Alhora, penjà a la porta un edicte, que repetia de paraula a cada homilia, tot manant als fidels que lliurassin les seves solidaritats a organitzacions cristianes.

El pobre pidolaire, com a signe de la seva protesta, s'argollà. Es passava els dies arrossegant la cadena de la seva denúncia davant la parròquia. Cada cop s’assemblava més a la imatge de sant Pere Nolasc, el redemptor

català dels captius de moreria, que es venera, amb abundància de flors i

ciris, a una capella lateral del temple. Però més impactant que la seva figura d'esclau era el manifest concís i concret que repartia als devots:

"M'he argollat, com un ca

PER DEFENSAR EL MEU LLOC DE TREBALL. Demanar almoina és la meva feina. No tenc possibilitat de tenir-ne cap altra. Sense aquesta tasca em trob immers dins l'avorriment i la vagueria, condemnat a ser carn de

beneficència.

PER AFERRAR-ME A LES DESPULLES DE LA LLIBERTAT. No em referesc a

grans transcendències, sinó a les petites llibertats quotidianes. Puc recórrer als punts organitzats dels auxilis socials. Però per un entrepà he de pagar una renúncia a les meves voluntats. He de fer tot el que em manen els salvadors i del mode que ells manin. Per afegitó, he de renunciar al meu déu suprem, al qual he sacrificat la meva vida, com és l’alcohol. Preferesc un rosegó de pa amb un bric de vi que una dosi de caviar amb aigua beneïda.

PER FER PRESENT LA MEVA NISSAGA. Hipòcrites descarats, voldríeu que el cos del vostre crim restàs celat. A més de marginar-nos, maldau per fer-nos desaparèixer. La meva presència posa el dit dins la vostra llaga de fariseus.

PER FER-VOS UN FAVOR. Estant al portal del vostre temple, a l'hora que el mantenc net i tranquil, espant els mendicants mal educats que molestarien els vostres fervors.

PER RECORDAR-VOS L'EVANGELI. Les benaurances que predicau, però

que gairebé mai, no practicau. Jo pos rostre, cara i ulls, carn i escalfor a

les vostres obres de misericòrdia. Tanmateix, qualsevol cosa que em faceu

o em deixeu de fer, a Ell li feis o li deixau de fer”.

Jo, pidolaire argollat per la dignitat dels marginats, pens com vosaltres: un

ca és mes dòcil, més agradable i més agraït que un pobre. Guau! Guau!

LES GERMANIES MÉS VIGENTS QUE MAI

Dissabte dia 7, a les 12 del matí, ERC de Ciutat ens convoca a l’homenatge, ja tradicional, a les nostres Germanies. El senzill acte es farà davant l’humil monument erigit als agermanats a la plaça del Rosari, ran de l’edifici de Correus.

No hem de viure del passat -sobretot, no hem d’ancorar-nos en el passat-. però la Història segueix sent la gran mestra i guia de les nostres passes actuals. Els despòtics amos i senyors del nostre poble, val a dir els botifarres, els nou rics, els espanyolistes i l’església, han esborrat dels nostres annals les glorioses i tràgiques pàgines de la lluita del poble per les seves llibertats, per la seva supervivència i per l’autogovern. Un cop més en aquest cas ens han robat la història, tot i que seguim marcats per les sàdiques i cruels venjances dels vencedors. El final tràgic d’aquelles glorioses gestes, de les quals per primera i última volta va ser protagonista el nostre poble, segueix alimentant les nostres pors.

Podeu fer acte de presència a l’hora de les flors i dels discursos, però jo, com un dels trobadors, us suplicaria, si cal argollat i de genolls com els antics esclaus, que llegíssiu, amb el cor net i la ment oberta com cal acostar-se a la sang dels màrtirs, la història de les nostres Germanies. Ara ho tenim fàcil: a internet hi figuren les dades suficients per capficar-nos dins la tragèdia d’un poble escalivat i condemnat. Llavors enceneu la llum dins les tenebres del vostre entorn. En aquest cas el “boca-orella” pot esdevenir una de les millors teràpies per guarir la bipolaritat de la nostra gent. El nostre poble pateix la pitjor de les malalties, com és l’esquizofrènia. Viu una realitat que no és la seva, és víctima d’un subconscient col·lectiu ofegat a les tàvegues de la seva ignorant imbecil·litat.

Us propòs el més fructífer i honorable homenatge. Traduïu a l’actualitat aquells fets heroics, triomfants i tràgics. Posau noms i llinatges als protagonistes de cada bàndol. Per mi, d’entrada, n’hi he descobert dos d’evidents: Joanot Colom podria ser Biel Barceló, mentre que Joan Crespí s’encarnaria en Joan Lladó. Aquell profeta de la paraula, per diferències de tàctiques i d’enveges, va ser tancat a la presó pels seus germans de lluita, els mateixos que l’assassinaren quan estava tancat. Els temps i els modes poden canviar, però la força de la venjança sempre és la mateixa. Hi ha una mort pitjor que la física com és la mort moral i mediàtica.

Quan hàgiu llegit i meditat, tot aplicant-la als moments actuals, la història de les Germanies, feis el que jo he fet. Tancau els ulls, agafau el cap entre les mans i plorau de ràbia, de tristesa i d’impotència.