Dissabte
dia 7, a les 12 del matí, ERC de Ciutat ens convoca a l’homenatge,
ja tradicional, a les nostres Germanies. El senzill acte es farà
davant l’humil monument erigit als agermanats a la plaça del
Rosari, ran de l’edifici de Correus.
No
hem de viure del passat -sobretot, no hem d’ancorar-nos en el
passat-. però la Història segueix sent la gran mestra i guia de les
nostres passes actuals. Els despòtics amos i senyors del nostre
poble, val a dir els botifarres, els nou rics, els espanyolistes i
l’església, han esborrat dels nostres annals les glorioses i
tràgiques pàgines de la lluita del poble per les seves llibertats,
per la seva supervivència i per l’autogovern. Un cop més en
aquest cas ens han robat la història, tot i que seguim marcats per
les sàdiques i cruels venjances dels vencedors. El final tràgic
d’aquelles glorioses gestes, de les quals per primera i última
volta va ser protagonista el nostre poble, segueix alimentant les
nostres pors.
Podeu
fer acte de presència a l’hora de les flors i dels discursos, però
jo, com un dels trobadors, us suplicaria, si cal argollat i de
genolls com els antics esclaus, que llegíssiu, amb el cor net i la
ment oberta com cal acostar-se a la sang dels màrtirs, la història
de les nostres Germanies. Ara ho tenim fàcil: a internet hi figuren
les dades suficients per capficar-nos dins la tragèdia d’un poble
escalivat i condemnat. Llavors enceneu la llum dins les tenebres del
vostre entorn. En aquest cas el “boca-orella” pot esdevenir una
de les millors teràpies per guarir la bipolaritat de la nostra gent.
El nostre poble pateix la pitjor de les malalties, com és
l’esquizofrènia. Viu una realitat que no és la seva, és víctima
d’un subconscient col·lectiu ofegat a les tàvegues de la seva
ignorant imbecil·litat.
Us
propòs el més fructífer i honorable homenatge. Traduïu a
l’actualitat aquells fets heroics, triomfants i tràgics. Posau
noms i llinatges als protagonistes de cada bàndol. Per mi,
d’entrada, n’hi he descobert dos d’evidents: Joanot Colom
podria ser Biel Barceló, mentre que Joan Crespí s’encarnaria en
Joan Lladó. Aquell profeta de la paraula, per diferències de
tàctiques i d’enveges, va ser tancat a la presó pels seus germans
de lluita, els mateixos que l’assassinaren quan estava tancat. Els
temps i els modes poden canviar, però la força de la venjança
sempre és la mateixa. Hi ha una mort pitjor que la física com és
la mort moral i mediàtica.
Quan
hàgiu llegit i meditat, tot aplicant-la als moments actuals, la
història de les Germanies, feis el que jo he fet. Tancau els ulls,
agafau el cap entre les mans i plorau de ràbia, de tristesa i
d’impotència.
Gracies, un cop mes per les teves reflexions
ResponEliminaMolt bona reflexió, la teva, amic Jaume! No podré fer-me present a l'acte que esmentes. Però miraré de tenir present allò que deia n’Ovidi, poeta romà contemporani del Crist, qui escrigué molt sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques:
ResponElimina“He acabat d’esser esclau i he trencat les meves cadenes sense enrojolar-me, m’enrojolo d’haver-ho suportat”.