DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. III

Port més llatí a la sang que a les paraules. Esper que el meus llinatges materns, Sureda i  Rosselló, provenguin d’una santa catalana pirinenca violada per un soldat romà. A l’estoic viatge en el Transiberià, capitanejat per Pedro Prieto,  cada vespre acomiadava  els tres companys de tren amb l’introit de les Completes “Fratres sobrii estote...”. Retrec aquesta gloriosa aventura siberiana perquè aquests dies, com consta en moltes fotografies dels mitjans de comunicació, m’ha alliberat del fred pel cap la gorra russa que m’acompanyà els nou mil quilòmetres de trajecte congelat.

En aquesta tercera nit d’argollament l’explicació del meu estat recorre a un refrany de l’àvia romana: “Mens apretata discurrit”. Cada vegada que hom es  troba, malgrat s’hi hagi ficat voluntàriament, entre espasa i paret, topa amb el seu jo. Amb el seu jo profund. Total. Venturosament, des que vaig  fer els exercicis psicoanalistes amb el Pare Jung he perdut la por al subconscient tant personal com col·lectiu. Aquesta capficada a l’estany  profund de la meva personalitat em resulta tant evident i abraçadora que imagín que la cadena, que arrossec pel pati de la Casa Llarga, és el cordó umbilical que mai no he tallat amb la mare que em va parir, per molt que ara es trobi a l’altre món.

Eixos  dies em sent més sen terròs que mai.  Som terra i trepitj terra.  Per això mateix m’encanta el noble títol de “friki rural” que m’atorga Ramón Aguiló, tot agermanant-me amb Jaume Sastre, al diari “El Mundo” de dia 13 de febrer en la seva columna de “Crónicas alemanas”.

Aquestes jornades de lluita es fonamenten en la litúrgia sagramental de  les representacions, manyes i tàctiques de l’apostolat cristià. Som, amb quatre dits més d’alçada al cos i a l’enginy, sant Pau predicant “oportune et inoportune”, sense parar, hores i més hores, l’Evangeli dels marginats. Les benaventurances de la dignitat del pobre i les maledicències dels almoiners  de la beneficència. Quan vaig rebre el primer burofax, on, amb quatre tecnicismes, l’advocat  de les senyores Feliu, condemnava  a l’atur sense remissió els obrers de Can Gazà, vaig contestar amb un encès i visceral “Document de Batalla per la Casa Llarga” . En aquest escrit privat, privatiu i privador, cantava les quaranta  en to major a qui, segons el meu criteri, s’havien aprofitat de la suors i dels doblers dels pobres. Però en cap moment en vaig atrevir a tirar-los en cara la sentència del Mestre : “És més fàcil que un camell passi pel cós d’una agulla abans que un ric pugui salvar-se”. Com tampoc no vaig escopir-los els insults del seu Redemptor, tals com  “Raça de serpents. Sepulcres emblanquinats...”.

A la fi, al tercer vespre de fred i humitat he descobert l’autèntic  nom i la vera naturalesa de la meva minva acció de protesta. Aquesta posada en escena de la ràbia dels marginats de Can Gazà no reuneix les condicions macabres de l’esclavitud per merèixer el guardó  d’argollada. Però sí, amb tots els mèrits i honors, s’ha guanyat el títol de “Marató de la paraula”. M’he passat hores i més hores repetint el clam de la dignitat dels marginats, dels pobres crònics, dels professionals de la misèria. Sovint m’he quedat sense saliva, però un glop d’aigua ha empès la paraula cap a la proclama del nostre missatge. L’única cosa que volem salvar d’eixa representació de la batalla dels rics, tant persones com institucions que poden tudar cases i béns mentre els desgraciats es queden amb menjar assegurat i amb sòtil, si volen, és la dignitat de ser i sentir-se persona. 

Tanmateix, això de la “Marató de la paraula” és una còpia exacta de l’espectacle que vaig armar el maig de 1983, a la plaça d’Espanya, als peus del fundador del regne més lliure enmig del mar. Com a protesta per  la prohibició als “Baleares” d’un article nacionalista, -aleshores jo em presentava a les eleccions autonòmiques en la llista del PSM– vaig aguantar xerrant dotze hores, contestant a les preguntes dels vianants. Cada hora bevia un glop d’aigua mentre un company de partit llegia l’article censurat “Madre, los hijos de la gran madre”.  Després de 32 anys, aquests “hijos” són els mateixos que ara ens ofeguen amb les cadenes de la beneficència.