DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. V

L’home es guia per referents. Un referent és com el llumenaret blau de les rondalles. De petit, fins als cinc anys, vaig viure al camp sense electricitat, per això mateix port incorporat a l’equipatge vital la potència miraculosa d’un llumí dins les fosques de la nit. Un dels referents cabdals a la meva vida ha estat i és l’Evangeli del “Fusteret” . Perillós, el “Fusteret” aquest! Tanmateix hi ha  molts  passatges de l’Evangeli que no he comprès fins que la vida m’hi ha fet topar de morros. Un d’eixos dogmes que no havia entès era aquell que ens retreu Mateu en el capítol X, versets 34,35 i 36: “No penseu que he vingut a portar la pau al món. No he vingut a portar la pau, sinó la guerra.  He vingut a posar el fill contra el pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra. D’aquesta manera, els enemics de l’home són els de la seva pròpia casa”. Paraula de Déu. Punyetes!

Sent com aquests dies d’argollada han estat i són jornades de guerra. Una guerra de tribus. Canamunt i Canavall.  Els de baix contra els de dalt.  Els marginats contra els senyors. Una guerra de filosofies. La dignitat contra la beneficència. Una guerra de postures. Els despullats contra els tapats.

Totes les guerres són brutes, tristes, injustes i gairebé sempre innecessàries. Però quan vols  arreglar-ho ja és massa tard. L’amor propi ferit, les fòbies enceses, les vanitats ofeses no tenen marxa enrere. Tot i això, les guerres tenen coses positives. Contràriament, el  fundador, cap i mestre suprem del cristianisme, arrel i base de la nostra cultura occidental, no posaria la guerra com una de les finalitat bàsiques de la seva baixada al món. No debades el procés i progrés dels pobles s’escriu amb cròniques de guerra. Fins ara, la llibertat, tant de les persones com dels pobles, s’ha aconseguit a cops de guerra. D’aquí la meva desconfiança per a la independència de ma pàtria catalana. Els sants guerrillers, com sant Sebastià, formen  legió.

D’aquesta guerra tribal de castes que s’ha desplegat a Sa Casa Llarga amb sang, patiments, angoixes, impotències, ràbies i llàgrimes, n’han de  brostar necessàriament gestes positives. Curiosament ha durat sis dies. Un motiu més per llevar l’accent de Gazà per identificar-nos plenament amb la ciutat màrtir dels palestins. La guerra de Sa Casa Llarga, com totes les altres guerres, ha obligat a moltes persones a definir-se. No es pot estar en els dos bàndols. Pots ser neutral fins que les bales et foraden les persianes de ca teva, rere les quals volies contemplar els tirs amb imparcialitat.

L’educació, el peatge d’hipocresia que pagam tots per poder seguir el camí, faran que sembli que tot continuï igual. Però cada part sabrem de quin bàndol s’han definit aquells que fins fa quinze dies teníem com a nostres. Els veïns de Sa Casa Llarga, per exemple, s’han decantat per les senyores. Han aplicat les regles de les classes socials,  tot  recordant que “els estadants, sobretot si són marginats, passen, mentre que els senyors, sobretot si són casta, queden”. Queden malament, però queden. Han oblidat de cop l’amistat, les relacions, el bon “rollo” que hem mantingut, fervorosament i agradosa, al llarg d’aquests sis anys de veïnatge.

Val la pena una guerra sense sang com la que hem mantingut aquests dies per saber qui és qui i per recordar l’eterna lliçó de la covardia i com  molta de gent –gairebé tota- manté el vici terrible d’arrufar-se dins la pròpia closca i no mostrar cara per res ni per ningú.

Prest serà l’hora de treure conclusions i que cada bàndol enterri els seus morts.