dimarts, 21 de març del 2017

CONTRAMANIFEST DE LA POESIA



Dedicat a Josep Miquel Arenas, Valtonyc, 
condemnat com a facinerós per exercir de poeta.




No em parleu de poesia             

si no alçau un clam irat         

tot segant la hipocresia       

que brulla al nostre costat.



No em parleu de poesia

mentre la imbecil·litat

nodreixi l’arrel podrida

de tota la humanitat.



No em parleu de poesia

si quatre lletruts castrats

feim avortar les nodrides

innocents dels malforjats.



No em parleu de poesia

mentre al bell mig de la mar

el nostre poble agonitza

sagnat per reis i aforats.



No em parleu de poesia

mentre el avenços del món

són sols per a minories

que ens xumen la sang a tots.



No em parleu de poesia

mentre naufraguin les naus

i vomiti l’avarícia

els cossarrins dels infants.



No em parleu de poesia

si no us fartau de plorar

tot veient com la política

assassina els emigrants.



No em parleu de poesia

i de somnis de germans

si esbandim per covardia

els Països Catalans.




No em parleu de poesia

i d’oblidar el passat

si no forçam que les misses

rentin les taques de sang.



No em parleu de poesia

si el glossador del carrer

paga com a terrorista

el coratge del seu verb.



No em parleu de poesia

mentre la llei del més fort

tiranitza la justícia

condemnant el pobre a mort.



No em parleu de poesia

quan la merda d’internet

destrueix l’ortografia

ungint els analfabets.



No em parleu de poesia

des del paradís dels morts

amb els llits sense alegries

i els fantasmes amb llençols.



No em parleu de poesia

mentre la beutat dels mots

no encengui la valentia

de despullar els amors.



Puc parlar de poesia

perquè el foc del darrer vers

encén l’estopa del llibre

que em fa “mamporrer” de Déu.



Puc parlar de poesia

quan don dret al gran pardal

d’un Al·là israelita

que encula el brau de la pau.



Puc parlar de poesia

perquè estic tip de gratar

les ronyes de les mentides

per trobar la veritat.



Puc parlar de poesia

perquè proclam, despullat

al balcó de la malícia,

les rampes dels meus pecats.



Puc parlar de poesia

perquè estic enamorat

de les tendres harmonies

que brosten les soledats.



Puc parlar de poesia

perquè la droga dels mots

em salva de la follia

d’abismar-me fins al fons.



Puc parlar de poesia

perquè crec en els rampells

d’un cos que cova la vida

i es resisteix a ser vell.



Puc parlar de poesia

perquè som un marginat

que picoteja les miques

dels escriptors consagrats.



Puc parlar de poesia

perquè he alçurat l’aviram

caponant amb picardia

els paons més estufats.



Amants de la poesia,

forçau els déus primmirats

a encendre el foc de la lluita

per totes les llibertats.



Davids de la poesia

si les paraules són macs

i les fones utopies

abatrem els Goliats.



Didots de la poesia,

quan cerqueu un pregoner

pesau la categoria.

Defugiu els guerrillers.



Galants de la poesia

us estim però me’n fot,

Siau qui sou. Rebel·lia.

Puc callar, ja està dit tot.



Arlots de la poesia,

tirau-vos eix manifest.

Malgrat tot som germania.

Feis córrer el toc. Estam llests.



  



DIA UNIVERSAL DE LA POESIA  

Can Gazà, primavera, 2017

dimecres, 18 de gener del 2017

LA DOCTORA SAMPEDRO, PEÇA CLAU DEL MOVIMENT MARGINAL A MALLORCA, HA MORT A VENEÇUELA



Josefa Sampedro Rado, 75 anys, metge de capçalera de S'Arenal en la dècada dels 70; psiquiatra a tot Mallorca exercint consulta a Palma, Manacor, Inca, Sa Pobla i Pollença, fou una peça clau en els inicis del moviment marginal i al llarg dels nostres 47 anys de batallosa existència.
Deixà de penar, ja que totes les seves ventures i aventures al final se li convertien en pena, dia 16 d’aquest mes a Maracaibo, agombolada per la família adoptiva veneçolana, pel seu company de fatigues i pel seu únic fill que havia anat a passar el Nadal amb ella.
Fa tres anys havia retornat a Veneçuela, on havia viscut els seus anys de joventut, foragitada de Mallorca per la humitat que li rosegava els ossos i per la misèria d’una pensió d’autònoma. A l’horitzó del seu desert li restava el somni d’un pare complaent, d’una servitud amorosida i d’un ideal de revolució a la cubana. Era fervorosa partidària de Chaves.
Ens coneguérem en els gloriosos inicis de l’Acolliment de S’Arenal. El grup de revolucionaris somiatruites havíem posant en marxa un bar de trobada, un gabinet d’informació jurídica i una guarderia. La policia, que ens vigilava a totes hores, no passava del portal perquè es topava amb el rètol de l’entrada que proclamava: “Monta y responde Caritas Diocesana”.
Vet ací que la nova i coratjosa doctora dels treballadors d’hoteleria m’envia a demanar per indicar-me, ben mirat per imposar-me, un horari de la guarderia adequat a les cambreres de pis. Així, l’acolliment dels infants va funcionar de 7 del matí a 7 de l’horabaixa, tots els dies de la setmana, àdhuc els diumenges i festes grosses.
Josefa Sampedro fou la primera directora i doctora de Can Gazà. Somniàvem que els malats mentals tirats al carrer trobassin el lloc adequat a les seves singulars necessitats. Prest es compliran 50 anys d’aquesta frustrada utopia. Tanmateix, la nostra psiquiatra no ens ha fallat mai. Tres dies abans de la seva fuita escoltava i assistia el darrer follet pel qual havíem sol·licitat mà de metge, abans d'estrènyer-nos, un cop més, els testicles de la impotència.
La il·lustrada i singular doctora mostrà sempre una clamorosa inclinació cap als més dèbils. Molts de malats mentals s’alliberaren d’acomplir presó per mor de les seves perícies i peripècies davant els tribunals de la injustícia.
Fou una solitària i desesperada opositora del sistema. En el seu moment ressonaren per tots els femers de la casta mèdica els seus udols de lloba ferida per la impotència, quan abandonava la seguretat del treball i el seu lloc de privilegi, tant al psiquiàtric com a la Policlínica.
Com arriscada escodrinyadora de la bestiola humana es comprometia en cada cas, tot vivint les esglaioses passes del procés tant o més que el mateix malat.
Suportà el martiri d’ensumadora del futur quan els fariseus i doctors de la inquisició l’acusaren davant els tribunals d'haver receptat metadona a uns ionquis residuals, rebotats de tots els camps de concentració.
No deman, en un gest de justícia històrica, que el bus de la Creu Roja que reparteix metadona, condons i xutes netes porti el nom de Josefa Sampedro com la primera màrtir del nostre sistema dictatorial, però esper, en un atac d’imbècil innocència, que els que l’acusaren de vident li dediquen, davant la notícia de la seva mort, una llàgrima de penediment.
Josefa, valenta dona i admirable professional, els marginats que et coneguérem de prop t’estimam des d’una profunda gratitud.