EL LLIBRE DE CHARAMSA CONFIRMA LA MEVA VIDA

“La Primera Pedra”, aquest capítol dels “Fets dels Apòstols” del segle XXI, s’ha atansat a la meva història una volta he coronat el procés de la meva autentificació. Aquest meravellós llibre ha tocat a la meva porta quan el meu jo profund, sencer, ja havia rebut el baptisme. Sense compassió ni miraments el sever, ben mirat cruel, pontífex de la meva església íntima, m’ha administrat les tres formes del sagrament iniciàtic. He rebut, viscut i patit el baptisme d’aigua, de sang i de foc.

Però ara, purificat, renascut, em sent realitzat. Em conec, m’accept, m’aprecii, visc i em present tal com som.  Estic en disposició de xisclar, despullat al balcó del poble, “t’estim, però me’n fot”, el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat  no sortís de l’armari (quina pena!). “T’estim, però me’n fot”. No feis cap judici temerari si m’acusau d’orgull. Tenc tots els motius del món, els estigmes de la passió i les ferides de guerra  per estar orgullós,satisfet, de la meva peripècia.

Al llarg del meu dolorós i angoixant pelegrinatge, he rebut  la llum salvífica, consoladora, de moltes escriptures. Totes sagrades per a mi. De les escrites pels germans i de les que m’he vist obligat a esborrallar jo mateix per evitar els atacs de follia. Els llibres m’han ajudat a conèixer-me, definir-me i acceptar-me.

Però vet ací que aquests dies m’ha caigut literalment del cel, de l’únic cel que mai no et falla com és el paradís dels amics, la gràcia incommensurable del sagrament de la confirmació. El llibre de Charamsa ha confirmat la meva vida.  El meu jo profund, l’ego dels teixits constitutius, es trobava realitzat, però sovint tot sol, menyspreat  i marginat. Perdonau que insisteixi. Em referesc a les arrels del meu ésser, als fonaments amagats del meu edifici.

He fruït, com un boig, amb la lectura de “La Primera Pedra”. Sovint, davant les revelacions de l’exmonsenyor he restat esglaiat, embadalit, talment un pastoret al qual se li apareix la Verge. He admirat, emocionat fins a les llàgrimes, la valentia, el coratge, l’atreviment, d’un home que ho exposa tot, àdhuc la vida, per revelar la veritat. M’he divertit amb els cops de fina ironia, d’ocurrència graciosa, que ressonen a cada pàgina del llibre. M’he impressionat tot comprovant  les coincidències, fins i tot a voltes amb les mateixes expressions, entre aquest meravellós homenot, que diria Pla, i aquest nanet lletraferit que som jo. El meu company, amb el qual compartesc la lectura de “La Primera Pedra” no es cansa de repetir-me, amb un punt d’envaniment  amorosit: “Tot això ja ho havies dit tu” .

Però, més enllà de tota emoció, de tota fruïció, de tota lliçó, a mida que avançava en la penetració del llibre, he sentit com l’oli sagrat de la confirmació anava amarant els ossos del meu jo més profund, de l’ego que viu, mana i impera, des de la pregona cova del subconscient. Ara aquesta gràcia sagramental es manifesta amb una pau infinita, amb una seguretat indestructible, amb una confiança desafiadora.

Per afegitó, el proper dia 6 d’abril cercaré una encletxa, dins el multitudinari i atrafegat encontre, per agrair en persona, si la senil incontinència ploranera  m’ho permet, al germà Krzysztof Charamsa la confirmació de la meva vida.

REBEL·LIÓ ENFRONT DE LA HIPOCRESIA DE L’ESGLÉSIA

 L’enunciat no és meu. És el subtítol de “La Primera Pedra”.  Llibre explosiu, corprenedor, per mi sagrat, de Krzysztok (com seria de fàcil dir-li Tòfol!) Charamsa, un alt càrrec del Sant Ofici, professor de dues universitats pontifícies, monsenyor polonès que anava cap dret a ser cardenal, que empès per l’amor d’un bergant català, sortí, l’octubre de 2015, de dos armaris. Aquests dos armaris són dues autèntiques torres de castell que es comuniquen i reforcen mútuament. Em referesc al Vaticà i a l’homosexualitat consagrada. Reconsagrada! És difícil que un membre de l’alta clerecia, vull dir un monsenyor, un bisbe o un cardenal, es declari gai als quatre vents del món. Que ho faci un capallenutxo com jo, no té importància. Però la gesta prodigiosa, ben mirat miraculosa, és proclamar que “hom estima com Déu mana“ com un home, des del Vaticà estant, des del paradís diví de la hipocresia, des de la font de la més rabiüda homofòbia.   

I Déu, segons explica aquest teòleg, formador a la Universitat Gregoriana dels futurs bisbes d’arreu del món, profund coneixedor de les sagrades Escriptures, arxiver il·lustrat del material, gairebé tot, escrit i filmat, del perseguit a mort mode personal d’estimar, aquest Déu -redéu!- empeny uns homes especials, singulars, escollits, a estimar-se  com homes i amb homes, d’una manera completa, calenta, amb tot el cos.

Escapar-se malgrat sigui pel finestró, tot deixant tacats de sang els seus barrots, talment com ho fan els negres fugitius a les pues dels filferros de les fronteres, de les luxoses cel·les del Vaticà, és un miracle.

Aquesta valenta criatura de Déu que dedica aquesta bomba explosiva, destinada a “sacsejar consciències”, com és “La Primera Pedra” , “a l’home que em va besar i que em va fer sortir de la mentida” estarà tot un dia a la nostra disposició.  Aquesta reivindicativa jornada se celebrarà dia 6 d’abril. A les 11 del matí tindrà lloc un col·loqui del famós personatge tant amb els mitjans de comunicació com els persones que vulguin atansar-se al Taller de Marginàlia  A les 6,45 del capvespre es farà la presentació del llibre d’aquets profeta modern a Can Alcover.

No hi ha miracle sense sant, ni prodigi sense mag. Aquest prodigiós miracle de poder gaudir, malgrat sigui en una sola jornada, de la presència i de la paraula de l’últim profeta de la veritat de l’home modern, del valent lluitador contra la hipocresia més gran del món, més enllà de la benvolença del protagonista, ha estat obra de tres batallosos  amics.

Andreu Obrador,  que fou secretari del bisbe Moncades i que ara segueix bregant a Barcelona, va fer de cercador, de banyarriquer, per  aconseguir posar-se en contacte amb un dels personatges més cercats i mediàtics del moment. Cil Buele, l’impulsor de totes les causes justes, un dels profetes més resistent de la coherència, el borino emprenyatívol de Facebook,ens va contagiar la dèria de propagar aquest evangeli segons Nicodemus Charamsa. Jaume Mateu, el pacient, perseverant, valent i eficaç conductor del tren de la Cultura i de la Marginació, ha encarrilat la cosa -les coses!- perquè aquesta ratxa  de llibertat i denúncia bufàs a ca nostra.

Ara depèn de nosaltres, de nosaltres tots, que aquesta jornada de rebel·lió sigui un èxit.