Els
traumes, com les mutilacions, amb el temps arriben a treure call de
monyó, però mai no es curen. Et deixen baldat de per vida. Fins i
tot, talment com passa amb els mals dels ossos, les remogudes
aguditzen llur fiblada.
Així em trob aquests
dies remogut i dolgut, àdhuc enfurit, arran de l'escàndol dels
abusos de menors a la Diòcesis de Granada, conegut ja arreu del món
com el crim de “Los Romanones”.
Quan només tenia vuit
anys vaig patir abús de cos i de confiança de part del meu
professor, un frare de la Salle, conegut i nomenat a tot Manacor com
“l'Hermano Pep”. Al llarg de tres anys vaig ser un dels
predilectes a l’harem dels seus alumnes abusats sexualment. Sovint
les trobades es repetien tres i quatre pics per setmana.
Als onze anys, just
acabat d’entrar al Seminari, la Inquisició de l’Església em
violà l'ànima tot convertint-me de víctima en botxí. En una
immensa sala de la Cúria, el Vicari general em va fer jurar sota
pena d’excomunió que mai de la meva vida parlaria amb ningú de
tot allò que m’havia fet el frare.
L’acompliment de la
sagrada promesa durà cinquanta anys. Vaig rompre el secret publicant
l’abús i la violació al llibre que més estim de la meva vida
titulat “Encís de Minyonia”, primer premi Miquel Àngel Riera, 1996.
No esper que el Papa em
cridi per telèfon ni que l’Església de Mallorca em doni una
satisfacció. L’única cosa que he demanat i suplicat de tota forma
i a través de tots els mitjans, escrits, orals directes i
indirectes, és que em deixin veure l’expedient d’aquelles
traumatitzants declaracions. L’arxiver diocesà em digué que els
meus papers s’havien cremat. Mentida podrida: l’Església l’únic
que ha cremat en aquest món són els condemnats per la Inquisició.
N’he parlat amb els
dos darrers bisbes. Don Teodor, en aquest assumpte com en el punt de
la meva homosexualitat declarada i operant, em tractà molt malament.
Guard cartes seves terriblement denigrants. Don Jesús no em tragué
fora de l’Església, però m’acompanyà fins a la porta.
Un dia, el Pare Nicolau
Pons lliurà a Monsenyor Ladària, aleshores secretari del futur
Benet XVI, un exemplar d’”Encís de minyonia”. El secretari de
la Congregació de la Fe prometé al seu confrare jesuïta que em
donaria una resposta. Encara esper la fumata.
El jutge eclesiàstic
m’ha escoltat i m’ha tractat molt bé, però mai no hem arribat a
descobrir el misteriós expedient.
El consol, millor dit,
el condol, ja només l’esper de les persones honrades i
conseqüents. Vull creure que a Mallorca molta gent coneix “Encís
de minyonia” o fins i tot la seva traducció al castellà d’Àlex
Volney, ”Nacido Hombre”. Però anhel, amb un desig entranyable,
que aquest càntic a la meva infantesa, a la meva nissaga, a la meva
llengua i la meva terra, que acaba amb el plany del meu abús de cos
i de la meva violació de l’ànima, arribi als meus estimadíssims
germans dels Països catalans. Les desgràcies només es
justifiquen quan es poden compartir.
PD.
A Can Gazà hi ha a punt de vendre i fins i tot de regalar un
caramull de les meves memòries d’infant en les dues llengües
oficials. Contacte: tel. 971204291 o sacasallarga@gmail.com.
