divendres, 28 de novembre del 2014

A MI L’ESGLÉSIA NO M’HA DEMANAT PERDÓ


Els traumes, com les mutilacions, amb el temps arriben a treure call de monyó, però mai no es curen. Et deixen baldat de per vida. Fins i tot, talment com passa amb els mals dels ossos, les remogudes aguditzen llur fiblada.
Així em trob aquests dies remogut i dolgut, àdhuc enfurit, arran de l'escàndol dels abusos de menors a la Diòcesis de Granada, conegut ja arreu del món com el crim de “Los Romanones”.
Quan només tenia vuit anys vaig patir abús de cos i de confiança de part del meu professor, un frare de la Salle, conegut i nomenat a tot Manacor com “l'Hermano Pep”. Al llarg de tres anys vaig ser un dels predilectes a l’harem dels seus alumnes abusats sexualment. Sovint les trobades es repetien tres i quatre pics per setmana.
Als onze anys, just acabat d’entrar al Seminari, la Inquisició de l’Església em violà l'ànima tot convertint-me de víctima en botxí. En una immensa sala de la Cúria, el Vicari general em va fer jurar sota pena d’excomunió que mai de la meva vida parlaria amb ningú de tot allò que m’havia fet el frare.
L’acompliment de la sagrada promesa durà cinquanta anys. Vaig rompre el secret publicant l’abús i la violació al llibre que més estim de la meva vida titulat “Encís de Minyonia”, primer premi Miquel Àngel Riera, 1996.
No esper que el Papa em cridi per telèfon ni que l’Església de Mallorca em doni una satisfacció. L’única cosa que he demanat i suplicat de tota forma i a través de tots els mitjans, escrits, orals directes i indirectes, és que em deixin veure l’expedient d’aquelles traumatitzants declaracions. L’arxiver diocesà em digué que els meus papers s’havien cremat. Mentida podrida: l’Església l’únic que ha cremat en aquest món són els condemnats per la Inquisició.
N’he parlat amb els dos darrers bisbes. Don Teodor, en aquest assumpte com en el punt de la meva homosexualitat declarada i operant, em tractà molt malament. Guard cartes seves terriblement denigrants. Don Jesús no em tragué fora de l’Església, però m’acompanyà fins a la porta.
Un dia, el Pare Nicolau Pons lliurà a Monsenyor Ladària, aleshores secretari del futur Benet XVI, un exemplar d’”Encís de minyonia”. El secretari de la Congregació de la Fe prometé al seu confrare jesuïta que em donaria una resposta. Encara esper la fumata.
El jutge eclesiàstic m’ha escoltat i m’ha tractat molt bé, però mai no hem arribat a descobrir el misteriós expedient.
El consol, millor dit, el condol, ja només l’esper de les persones honrades i conseqüents. Vull creure que a Mallorca molta gent coneix “Encís de minyonia” o fins i tot la seva traducció al castellà d’Àlex Volney, ”Nacido Hombre”. Però anhel, amb un desig entranyable, que aquest càntic a la meva infantesa, a la meva nissaga, a la meva llengua i la meva terra, que acaba amb el plany del meu abús de cos i de la meva violació de l’ànima, arribi als meus estimadíssims germans dels Països catalans. Les desgràcies només es justifiquen quan es poden compartir.

PD. A Can Gazà hi ha a punt de vendre i fins i tot de regalar un caramull de les meves memòries d’infant en les dues llengües oficials. Contacte: tel. 971204291 o sacasallarga@gmail.com.

diumenge, 23 de novembre del 2014

PSM I ERC, QÜESTIÓ DE PSICOANÀLISI



Més enllà de la tristesa, la ràbia i la vergonya per l’espectacle de la brega  entre el PSM  i ERC, he sentit l’esgarrifança de la guerra  fratricida, de la repetició del mite de Caïm i Abel.
L’arrel del problema està en la M i la C. Mallorquí, sí. Català, no. Em moriré sense haver aconseguit que algú m’expliqui d’on surt aquest visceral i irracional anticatalanisme del nostre poble. Crec que és qüestió de psicoanàlisi. Hi ha d’haver raons vitals que s’amaguen al pou del subconscient col·lectiu.
Sé –en el cas hipotètic que algú em llegeixi-  la resposta dels respectables i venerables camarades del PSM: “Som més català que ningú”. Català a on, com i fins a on?
A la meva edat, després d’haver viscut tantes històries desagradables i tristes de recels, enveges i venjances entre companys de viatge, pas olímpicament de la brega suïcida entre aquests dos gallets de garbera. Per mi, que es matin. Però l’assumpte transcendental  radica en què l’únic -l’únic!– camí per alliberar-nos de l’explotació colonialista d’Espanya és ser i sentir-nos Països Catalans. Països Catalans cara alta i amb totes les conseqüències. Quan es tracta de la nostra identitat nacional no hi ha tàctiques ni polítiques que hi valguin. Cal lluitar per la independència fins a aconseguir ser un estat lliure i federat a la jove república de Catalunya.
Fa anys vaig fugir del PSM i em vaig tirar de cap i de cor a ERC perquè era i segueix sent l’únic espai on puc cridar, des dels meus ossos retuts, les úniques dues paraules que em poden salvar com a poble. Aquests dos verbs sagrats que em segueixen enrampant la veu i la sang són: independent i català.
Des d’aquelles saons, han passat anys, però el panorama no ha canviat. Llavors, com ara, era plenament conscient que proclamar-me esquerrà, republicà i català era talment com ser xuetó, negre i maricó. L’estigma continua. Som empestats.
Estic disposat a sacrificar-ho tot per la unitat. Tot de tot, manco deixar-me sanar la identitat de poble.
Me’n fot de qui comandi l’escamot de la lluita. Me’n fot d’anar el darrer a la llista. Pas de càrrecs i de poders, mentre pugui sentir-me acompanyat de cor i d’obres quan proclami a ple pulmó, al bell mig de la plaça del poble “Som independent i català”. Ara MÉS que mai.