HEM SALVAT LA PARAULA: INDEPENDÈNCIA

He restat clavat davant TV3 tota la nit. Tot sol, submergit dins el so profund del casal. A fora, el galà de nit perfumava l’embruix de la lluna plena. Embullat per la guerra de xifres, colpejat per les pedrades de les mitges veritats, el meu ànim cercava una síntesi on aixoplugar-se. A força de sucar la pobra neurona que em resta al fons de la pensa, ha comparegut el resum per calmar la meva mania de clavar les situacions. Per a mi l’expressió resulta exacta: HEM GUANYAT, PERÒ NO HEM TRIOMFAT.

Tanmateix el meu sentiment, el meu cor, tot el meu cos, necessitava, talment com l’aire de l’alenada, una sensació de victòria. Plena. Neta. Evident. Indiscutible. A trenc d’alba m’ha arribat l’àngel de l’evidència. Per damunt tot i tots ha triomfat la paraula, el verb: INDEPENDÈNCIA.

M’he adormit recitant en llatí el principi de la creació plasmat al pòrtic de l’Evangeli de Joan, el jovenet que descansava el seu cap sobre el pit del Mestre: “In principio erat verbum. Et verbum erat deus”. De sempre i per a sempre tot comença en la paraula. Cremaràs tota la malesa si aconsegueixes encendre la coa de la geneta. En aquest cas, la salvatgina és la paraula. Tu cala-li foc i deixa-la que corri.

Llavors he pogut alliberar el plor que m’ofegava la utopia. La memòria ha agombolat totes les meves decebudes inquietuds just de pensar el procés de la paraula INDEPENDÈNCIA. La primera vegada que la vaig proclamar érem vint moixos folls cridant al born de totes les manques de tacte i de seny. Fins i tot el meu partit, sovint, per no perdre vots, s’expressava amb subterfugis tot parlant d’autogestió o d’altres eufemismes. La paraula independència era maleïda, inoportuna, políticament incorrecta.

La paraula ha triomfat. Tots, absolutament tots parlen d’independència. A favor o en contra, tant se val. Ella s’alça dreturera i nua al centre de totes les discussions, proclames i batalles.

La creació comença per la paraula. Parl per pròpia experiència: a mi m’han salvat tres paraules estigmatitzades, prohibides, com són homosexualitat, marginàlia i independència. Quan era nin, els maricons anaven a presidi. Ara, es poden casar davant la llei. Quan era jove, els pobres eren carn de beneficència. Ara, els exclosos de tot el món, els marginats de tot tipus, són el gran motor del canvi. Quan començava a ser jai, els independentistes érem un escamot impresentable de cabres muntanyenques. Ara, la independència de ma pàtria ha esdevingut la peça clau per edificar una nació lliure, digna, justa i pròspera.

No penseu que us escric un poema de rosada matutina, gat d’anhels frustrats i lluna plena: us clav un dogma infal·lible al bell centre de l’evolució humana.

Crec fermament en el poder creatiu de la paraula. Vet ací la primera prova irrefutable per a la meva tesi. La paraula INDEPENDÈNCIA ha operat el primer miracle, ha tret de la indiferència els qui passaven de política i ha portat a les urnes una quantitat inimaginable de votants, gairebé un 78 per cent dels censats. Increïble!

Amics, de tot cor us regal una espipellada de la meva fe en la paraula viva. De tots nosaltres depèn que sigui operativa.

PROJECTE HOME DE BALEARS DEIXA L’ESGLÉSIA.

El Projecte home ha nascut i crescut des de l’església, per l’església i amb l’església. Talment com es proclama al cànon de la missa referint-se al Salvador:"En ell, per ell i amb ell"
Aquesta afirmació s’acompleix en tots els llocs del món on es practica aquest sistema del Vaticà per redimir els captius de la droga. Però a Mallorca aquest entroncament Església – Projecte Home ha estat una constant clamorosa, ben mirat espectacular. Al llarg de molts d’anys el Projecte Home i el seu sacerdotal president han estat la nau insígnia de l’església mallorquina respecte a la seva projecció social. Pel bisbe don Teodor, que regí,molts d’anys, amb mà ferma i decidida, la nostra diòcesi el Projecte Home i el seu president – “tanto monta monta tanto” – fou la nineta dels seus ulls. Per la incommovible protecció episcopal els millors locals de les monges foren cedits al Projecte. De bracet amb el bisbe i la reina, mossèn Bartomeu Català ha pogut aconseguir que se li obrissin les portes de la majoria d’ajudes, privilegis, afectes, adhesions i subvencions.
Fa uns mesos el Projecte Home ha deixat l’església. Havia sentit campanes respecte a aquest pacífic i silenciós divorci. Però l’afirmació m’ha arribat casualment través del butlletí oficial del Bisbat de Mallorca, que no llegeixen ni les rates de sagristia. La nota del dia 3 de març diu textualment: “El Sr. Bisbe de Mallorca, en virtut de les seves competències com a president del patronat de la Fundació canònica Hombre Libre, i escoltat el parer unànime del Patronat de la Fundació, ha concedit la seva autorització perquè es procedeixi a traspassar la Fundació Canònica a Fundació Civil, que a partir d’ara s’anomenarà• Fundació Projecte Home Balears•, quedant ipso facto extingida la Fundació Canònica”
Un cop més s’ha complit la regla universal de les relacions humanes que proclama que “l'amor és un equilibri d’egoismes i que tot dura mentre compensa” Simplement, amb el nou, preciós i immens casal el projecte Home no necessita convents. Per altra banda als dirigents de l’acció social de l’església no els interessa ser convidats de pedra a un àpat on ells no pinten ni una regadora.
Mentrestant el matrimoni reina emèrita amb el benemèrit president del Projecte Home segueix més fort que mai. Ambdós es necessiten. Tomeu Català per seguir sent el personatge més intocable de la història de Mallorca i la reina per rentar la seva imatge amb el baptisme d’un premi Nòbel de la Pau.
Malgrat el respecte més que sagrat que guarden els mitjans de comunicació amb un sant viu i exposat a les ensopegades del camí, com és Mossèn Català, mentre permeten les crítiques als sants morts com el petrer aregador dels indis, és just i necessari que l’opinió pública tingui notícia d’un canvi radical dins la Fundació més privilegiada de Mallorca.
Res hi hauria a aclarir si els milions que recapta a palades el Projecte Home procedissin tan sols de les arques públiques que tenen caus oficials de reclamació, però des del moment que un caramull immens d’aquests milions provenen d’aportacions privades, es fa urgent i necessari que tothom conegui de quin punt es calça l’exèrcit de salvació dels drogoaddictes. Estic segur que tota la gent, començant pels agents de la comunicació, creu que el Projecte Home pertany a l’Església. No pot ser d’altra manera si hom té en compte que la màxima figura, el fac totum del Projecte, segueix sent un capellà amb ofici i benefici dins l’església mallorquina.
Em sembla molt bé que tothom s’ajunti i es separi segons li doni la realíssima gana mentre els canvis es facin sense crear confusió. Tots tenim dret a saber a on van a parar les nostres solidaritats. Aquest dret és intocable i sagrat per les persones humils i cristianes que es pensen que el Projecte Home és una obra de l’església, com ho és Caritats. A hores d’ara el Projecte Home és una organització laica que du cera del Corpus.