TALIS VITA, FINIS ITA

Aquesta sentència de llatí casolà, que té puntual compliment en la majoria dels mortals, en el cas del nostre estimat, admirat, respectat, ben tost venerat, Pere Mulet Cerdà ha adquirit un simbolisme esgarrifosament profund. El nostre patrici romà ha coronat la seva biografia amb un desenllaç corpresiu de novel·la  modèlica. El nostre Virgili ha fet de la seva darrera ègloga un poema perfecte.

El fat del nostre savi, ordenat i serè, ha començat la gesta definitiva elegint el dia, el lloc i l’hora. El dia de Pasqua, a la garriga, posta de sol. Per a la nostra cultura jueva i cristiana, pasqua significa llibertat i vida. La festa del Pèssah commemora l’alliberament, la independència d’un poble indestructible, mentre que els hereus de la Roma cristiana celebram el triomf de la vida sobre la mort, de l’esperança sobre el pessimisme, de la utopia més enllà de les coordenades històriques. Pasqua és primavera, esclató de llum i lluna plena amb argelagues florides i lascius aldarulls de mèl.leres cridaneres.

A l’inici de la jornada, el nostre ordenat i previsible mestre, envià uns senyals de fum que cap profeta del seu cos, com la consciència, ni del seu  clos, com l’acurada i intuïtiva esposa, saberen interpretar. De bon matí canvià el seu hàbit franciscà de la rebeca amb la mudada de les grans solemnitats obligades. Ningú podia sospitar que, cap al tard, l’home de la suprema fidelitat amb ell mateix, amb els seus i amb la llengua, terra i cultura nostres caminaria cap a l’encontre de la gesta definitiva.

Havia complert gojosament i plàcida amb els seus dilectes deures com a pròcer del poble i patriarca de la família. A la processó prodigà com sempre les seves escomeses simpàtiques, sinceres i mesurades. Ningú no pogué sospitar que aquelles salutacions esdevindrien abraçades de comiat.

A la idíl·lica i aixoplugadissa llar presidi l’àpat familiar amb la mateixa complaença distant i càlida del satisfet, orgullós i compensat pater familiae.

Complides totes les obligacions, obeí la crida dels seus ancestres tel·lúrics. Sortí tot sol a cercar espàrecs.

Mestre en gai saber, professor il·lustre i il·lustrat, lluitador perseverant  de somnis llibertaris, utòpic somiatruites, lector empedreït de tota lletra escrita, triomfador del torcebraç amb les nostres monstruoses llengües mares, vivia encisat, fins a ser-ne drogodependent, per la curolla de sentir-se eriçó de pleta. Cercava espàrecs, esclata-sangs, caragols pel pur vici de trobar-los. Per ell i amb ell reescriuria l’“Antropologia d’una manada d’espàrecs” que vaig canar per a “Nissaga de Sen” la pasqua del 1984.

De sobte, es produí l’encontre amb la secreta amant definitiva. Sibarita  frugal, fruí de la darrera alenada d’aire pur mentre el seu cor bategava per últim pic, sense trastorns ni turments, el vita vitae de la primera declinació. Llavors restà plasmada dins la garriga, a la llum del ponent, l’estampa definitiva. Un home bo havia mort amb una manada d’espàrecs a la mà. Vet ací la imatge per un poble, un símbol per a una vida, una bandera per a una lluita, un trofeu per a la llibertat. El llorer és massa solemne, la murta, massa folklòrica, l’olivera massa profanada... Una humil manada d’espàrrecs pot retornar-nos a les arrels més primigènies i definitives d’una humanitat esmicolada.

Com un Luter King de pa amb  fonteta he somniat que m’asseia vora els seus fills, que sent i estim com a família, tant o més, si cal, que la de sang  pròpia, tot pregant davant la viva imatge de nostre amo patent, mentre  esguardaven, dins la foscúria calenta i dolorida, la confirmació legal d’una pau definitiva. Tanmateix només m’ha sorgit de les profunditats amorosides un sol mot: Gràcies, amic. Gràcies.

Gràcies per ser qui ets. Per haver aprofitat, tot esculpint la teva personalitat, el cabal de les venes pregones, mentre aregaves espinoses genètiques.

Gràcies per ser – per anys i segles més, encara- alzina solitària i aixoplugadissa a la pleta dels teus.

Gràcies per haver trobat i elegit per mare dels teus plançons, per companya teva i per amiga nostra, la llesta fada de les suaus i entranyables menudències.

Gràcies per les joies de la teva descendència i per haver-les cisellades amb la infalible pedagogia del respecte, el silenci i l’exemple.

Gràcies per haver reencarnat Virgili. M’agafaren calfreds quan, cercant referències del poeta del camp, vaig llegir textualment: “La taciturnitat, l’observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i la sinceritat eren les notes distintives del seu tarannà”.

Gràcies per ser tan amic dels amics i tan irreductible amb els enemics de la nostra terra.

Gràcies per haver demostrat, amb planys i dies, que la feina per a un poble es fa des de baix, pastant vora la gent la terrissa de la cultura, de la veritat i de la història.

Gràcies per mostrar-nos els secrets de les arrels i com la nostra menys- preada i vilipendiada parla és filla directa i predilecta de la  llengua més valuosa, rica i perenne dins la història de la humanitat.

Gràcies per encarar-nos, a força d’un exercici diari i inamovible, amb l’evidència de la sentència de la teva amant llatina quan proclama: “Serva ordinem et ordo servavit te”.

Gràcies per consolar-nos fent-nos deduir –per la serenor del rostre i per la manada d’espàrecs– que la teva mort fou instantània sense patiments ni ànsies.

Gràcies per facilitar-nos la teva vida perdurable entre nosaltres. Seràs com fores sempre i per a sempre una entranyable presència.

Permeteu-me, estimada família i amics, un petit avís: si a l`hora de pregar escoltau murmuris, com a flabiols llunyans, no us preocupeu, és en Pere que segueix l’enginy per no avorrir-se de resar el pare nostre en grec. Mireia i un servidor, i tots els qui vulgueu acompanyar-nos, el resarem en llatí, mentre assaborim que “talis vita, finis, ita”.

POSTRES SINÒPTIQUES D’UN ÀPAT DE BISBE AMB BOTRIFARRA

Anhel parlar de Nadal, de les seves fatalitats, tendreses i misteris, però no ho puc fer sense tancar l’afer del nostre bisbe amb la seva fugaç secretària d’assumptes institucionals. No puc concloure l’àpat on ens hem afartat de  bisbe farcit de verdures picants amb tòfones valencianes, acompanyat de botifarra de sang blava i magre de vaca brava, damunt un llit de mongetes  tancades, sense espipellar les postres sinòptiques d’unes neules torrades.

I. Mai de mai hauríem d’haver suprimit els confessionaris. Només els sants de les capelles, que aixoplugaven aquelles beneïdes garites, saben les festejades lascives dels galants espirituals amb les seves enamorades. Si les hores que passaren tancats al palau episcopal els colomins dels anells les haguessin passades a un confessionari de la Seu, en aquests moments  el bisbe seria un sant confessor i la dama, una devotíssima cristiana.

II. Ha restat dramàticament palès que avui en dia l’església mallorquina “no té qui li escrigui”. Davant la misèria infinita dels comunicats de premsa i de la llastimosa manca de traça periodística que ha mostrat la nostra jerarquia, un menyspreat lletraferit eclesiàstic com som jo es veu forçat a preguntar-se amb profunda recança: on són els hereus de  Llull, de Costa, de Galmés, de Riber i de tants altres genis eclesiàstics de les ciències i de les lletres? Si retornàs mossèn Alcover faria “foc i fum” per torrar els bisbes de sobrassada i les botifarres de porc negre.

III. M’apunt a l’acudit que aquests dies de turmenta sacramental ha circulat per la vila de les ocurrències. La facècia apunta que el “problema no és de matrimoni, sinó de patrimoni”. El patrimoni dels fills de la coveta de Betlem, començant pel Vaticà fins a la joia romànica de Bajet, és el més gran del món. Per solucionar la pregona contradicció del seu infinit patrimoni, l’església ha de seguir el consell que no va realitzar el jove ric, val a dir “vendre tots els béns, donar-los als pobres per llavors ser cristians de veritat”. Si no s’acull a aquesta solució impossible només li resta la sortida de “posar els talents a produir”. Si es fes un circuït cultural amb tots els convents de monges tancades de Ciutat, tendríem la mostra més plaent i pedagògica de la història, costums i tresors del nostre país.

IV.  El nostre bisbe foraster, que a l’hora de les rampes no ha pogut dir t’estim, sinó “te quiero”, ho ignora tot d’aquesta terra que l’ha acollit, per això no sap que el Bisbe Hervàs salvà de la fallida el “Diario de Mallorca” obligant a totes les parròquies, convents i institucions catòliques a fer una subscripció. En aquest moments de rebre la tremenda pallissa de part de l’antic diari catòlic el bisbe hauria hagut de reclamar el deute històric, tot obligant a eix periòdic foraster publicat a Mallorca, a convertir-se en el major defensor de la seva malmenada honra.

V. Tot i això, la immensa ressonància del bisbe adolescent jugant a conillons a amagar amb una guerrillera de l’Opus ha demostrat que el bisbe segueix sent un personatge mediàtic i que el sexe quan es junta amb la religió esdevé una bomba explosiva.

VI. La dignitat dels pocs mallorquins de soca-rel que quedam al camp de batalla requereix que si la Santa Seu ens torna engospar un bisbe valencià, ens passem a l’església anglicana. Amb una mica de sort ens tocaria una bisbessa lesbiana amb un nom tan exòtic com el de Sònia.