TOT ENRABIANT RAFEL JOAN AMB UN HOMENATGE

Rafel Joan,  amic, cooperant, benefactor, referent, Can Gazà et necessita. Tanmateix qui més et fretura és aquest condemnat  a cadena perpètua que som jo per mor del meu delicte de pertinença a banda desalmada. Enyor i necessit la teva escalfadora presència; la teva  contagiosa pau; la teva capacitat d’escolta; la teva irònica claredat a l’hora dels judicis i de les determinacions; el teu degotís de solidaritat; la teva intuïtiva i justa presa de postura davant qualsevol embull sorgit de l’entremaliada convivència.

Però sembla que t’has deixat enllepolir per l’eternitat. Molt em tem que el paradís dels justs es trobi aglapit, talment una Marginàlia  gloriosa, per l’aferradissa droga de la mandra. Sé cert que ara m’entens quan intent explicar que la temptació suprema dels marginats és no fer res.

Embadalit per la plàcida  sensació d’un nirvana neutral, alliberat d’obligacions, deures, aspiracions, revolucions, mandangues i històries, no voldràs retornar a les bones. No hi valen esques per fer picar l’ham per a una aparició casolana. No contradigues la teva encarnadura, el teu tarannà  i la teva pràctica adduint el teu dret a descansar. No ho vares fer en una vida. No t’ho deixarem fer a l’altra. Has de retornar.

Com que sabem que no voldràs comparèixer a les bones, hem pensat  obligar-te a les males. T’hem organitzat allò que més odiaves. Allò que evitares amb totes les teves forces. Els amics t’hem armat un  homenatge. Ara et fots. No et resta més remei que empassar-te la ràbia tornant-te posar en marxa.

Massa bé sabem que si tu hi fossis, Rafel, tota la penada que passam per mantenir el taller de Can Valero es reduiria a la meitat. Per això et  farem tot el rabier que faci falta per tal d’obligar-te a fer miracles. Tu en tens la culpa. Si no volies que t’emprenyàssim a l’altre món no haguessis demostrat que eres un sant mentre peregrinaves en aquest infern  nostre.

P.D. Rafel Joan Fortesa compareixerà a la cita. Per favor, amics, no li fallem. Teniu temps d’organitzar-vos. Diumenge, dia 1 de maig, a les set, a la sala Dante. Després, berenar i  visita a la nau de Marginàlia. Veniu sense preses. Es tracta d’un encontre coral i cordial.

ELS LLETRAFERITS ENS SENTIM DÉUS

He anat prou alerta d’autoanomenar-me  escriptor. Seguesc  fidel a la sentència de Miquel Àngel Riera que proclamava que el títol d’escriptor tan sols el pot atorgar la història. Mentrestant, m’aferr a la denominació de lletraferit. Som un ferit per les lletres. Un condemnat a escriure. Un drogodependent de la paraula tant escrita com parlada.

Si els homes fóssim aus de corral -puta aviram!– els que es creuen escriptors i com a tals es comporten, serien els paons reials. Molta ploma. Molta estufera. Però poca carn. Eixos indiots de la ploma policromada es  creuen déus.  Ben mirat ho són. Perquè escarneixen  la divinitat en l’aspecte més assenyalat com és la creació. Parl del significat estricte del mot. Crear és treure quelcom del no res. La creació és l’acte més sublim, més corpressiu, commovedor, enrampadís, que pot fer una criatura.
 

Un pobre i desvalgut lletraferit, com som jo, és pot sentir déu perquè crea, però també perquè crema totes les seves potències en l’esforç de dotar la seva  humil creació del major grau de bellesa. El sol es fa adorar perquè ens escalfa, però també perquè  ens captiva en una glorificació de núvols encesos a l’alba i a la posta de cada dia.

“Operació Tiara” és obra de déu. D’un déu infinitivament menor, minúscul. D’un déu marginat que dorm al portal de l’olimp com un quissó famolenc. He creat una història. Un història que, tal com em manifestà Antoni Tugores, un dels mestres que hem repassen els llibres abans de la seva publicació, assoleix la condició essencial de  les històries inventades com és la versemblança. Segons el gran escriptor d’històries manacorines, tot el que s’esdevé en “Operació Tiara” és absolutament creïble.

Un cop més, enllestint la novel·la del successor del papa Francesc, m’he sentit déu. Les mans m’han tremolat cisellant uns personatges entranyables o detestables. Tant s’hi val.  Les filies i les fòbies  governen el món imaginari talment com ho fan en la vida real. Els ulls de l’estimera han plorat a l’hora de dotar de  tendresa les meves creatures, a l’hora que els definia el seu tarannà. La Bíblia diu: “Al sisè dia Déu creà l’home a la seva imatge i semblança”.

Però el moment on el teu ofici de déu es torna tasca feixuga, operació delicada,  obra definitiva és a l’hora de clavar el final de la novel·la. En aquest instant t’ho jugues tot a una sola carta. El principi és entremaliat. Has de captar l’atenció del lector enllepolint-li la curiositat amb un cop de  gràcia. Amb una mica d’enginy pots sortir sa i estalvi de l’arriscat salt  al buit infinit  de la imaginació. Però on has de demostrar que tens dret a aspirar al més alt i excels títol del món com és el d’escriptor és en el coronament de l’obra. Els crítics solen concedir-me que escric bé i que trob un final sobtat, però lògic i conseqüent, sovint cruel,  per a les meves narracions. Tanmateix, la referència suprema de tota escriptura és el sonet, on tot es defineix i es justifica en els dos darrers últims versos.

Quan vaig tancar “Operació Tiara” em vaig posar a plorar. De pena perquè al final per mi tot esdevé tristesa. De goig perquè havia tingut el coratge d’actuar com a déu concedint a la història l’elevadíssima dosi de malícia, crueltat i sadisme que sempre té.