No patesc cap falconada de penediment pels
improperis dedicats a Bauzà. Em resten molts refilets a la punta de la ploma,
encara. Perquè jo te tenc bona ploma. Es nota? Simplement necessit explicar-me.
En tot moment intent envestir el poder, malgrat hi deixi les banyes en la
mufada. Però mai de mai atac les persones, sempre que demostrin que ho són.
El poder corromp. El poder
absolut, tot i ser temporal, ho corromp tot. El poder diví corromp déu i els
qui es creuen que ho són.
El poder és una arma mortal
que atorguen els càrrecs. Poder polític. Ets president. O els doblers. Poder
econòmic. Ets capitalista. O la institució.
Poder judicial. Ets jutge. O les armes. Poder militar. Ets general. O el crim.
Poder terrorista. Ets talibà. O els
títols. Poder social. Ets rei. O les impostures. Poder religiós. Ets papa. O el
domini dels mitjans de comunicació. Poder mediàtic. Ets l’amo del món.
Tots aquests poders es
necessiten un a l’altre. Es conjunten i es fusionen. Es respecten i s’ajuden. Fins
i tot sense la por al terrorisme, Obama no seria tan president com és. El
darrer cas clamorós d’aquest contuberni de poders l’acabam de viure amb la
sentència absolutòria del propietari d’una farmàcia que només hi va, quan surt
de Presidència, a cercar la recaptació, tot entrant per la porta de darrera.
Els qui gaudeixen de poders,
en bon principi, són criaturetes humanes que, assegudes al trono, premen com
tots nosaltres quan anam restrets. Però si aquests avortons de la humanitat es
deixen dominar, aglapir pel poder, llavors deixen de ser persones i es
converteixen en diables. Dimonis amb noms i llinatges. Esdevenen una encarnació
del mal. Són l’enemic. El maligne ha de ser atacat en tot moment i amb totes
les armes per tots aquells que lluitam per l’alliberació del nostre poble. Un
poble que no es rebel·la constantment contra els poderosos és un poble
condemnat a l’extinció.
Jo no sabia que el senyor
Bauzá existís. Des que és molt honorable, s’ha fet superodiable. El sent, àdhuc
físicament, com una llosa que m’esclafa els pulmons i m’ofega l’alenada. Fins i
tot un moix, un ca, lladraria, rapinyaria, xisclaria, entafarraria quitzes, si es trobàs en una trampa com la
que ens ha parat aquest garriguer d’Infern.
Quan el seny del poble
mallorquí dipositi les cendres de Bauzá dins les urnes electorals, llavors, el
molt honorable dictador tornarà a ser el ciutadà anodí de sempre; “la merda
seca rere el forn”, com deia mossèn Alcover dels enemics de la nostra llengua; l’apotecari de la guixa per
amunt, la il·lustra tapada de la nit pasoliniana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada