RETORNEN LES REPRESÀLIES FEIXISTES DEL 36

Dimarts a vespre, a la Casa de la Cultura de Felanitx, vaig viure des de la mesa dels comentaristes la presentació del llibre “Doña Pepita, memorias de una maestra  represaliada durante la Guerra Civil”, de Josefa García Martínez, editat amb una oportunitat profètica  per Lleonard Muntaner.

A mida que es dibuixava el testimoni humil i descarnat d’aquesta màrtir de l’educació, el clima d’emoció enrampava la sala. El calfred aconseguí el seu grau d’esglai suprem quan el presentador, el professor i vicepresident de l’Associació Memòria de Mallorca, Manel Suárez, amb un to de convençuda tristesa afirmà que  han retornat les represàlies del feixisme. Però l’esgarrifança dels assistents, la majoria familiars i amics fidels de la mestra del Palmer, desembocà en un estat de xoc emocional quan un home del públic aportà el testimoni de les atrocitats dels feixistes felanitxers i porrerencs amb la seva família. A un oncle seu, abans de  tirar-lo xop de sang a la cuneta, li esculpiren, per ordres directes del rector de la parròquia, amb forats de clau, una creu enmig del cap.

Josep Massot i Muntaner, autoritat màxima en tot el que fa referència al cop d’estat de Franco a Mallorca, en el seu magnífic pròleg llança la mateixa apreciació, tot fent-se ressò de l’opinió de la valenta mare de Joan Pla: els feixistes no canvien mai. Volen el poder absolut per destruir l’ànima del poble. Ataquen sempre cruelment amb la mateixa arma: LA POR.

Vaig acabar l’esfereïdora jornada compartint taula amb una mestra d’escola. Mare de família, ofegada per una hipoteca, amb el marit a l’atur sense subsidi. Ben mirat, els aturats estan condemnats a un camp de desesperació, com l’espòs de Doña Pepita, professor per oposició de l’Institut de Felanitx. Els ulls d’aquesta nova víctima de la repressió reflectien el pànic històric. Se sentia argollada per la mateixa amenaça dels genocides del 36. Els botxins de la Conselleria d’Educació li repeteixen a la més petita insinuació de protesta: “Ets una empleada de l’Estat. Si no compleixes en tot i per tot els nostres manaments, aniràs al carrer”. Doña Pepita jurà fidelitat al “glorioso Alzamiento” i tanmateix fou expulsada per la junta depuradora presidida pel director de l’Institut Ramon Llull “Bartolomé Bosch, famoso por su crueldad y su inmoralidad, cura para mayor vergüenza”.

A la nit no podia dormir i vaig espassar-me l’atac de ràbia i impotència reemplaçant els noms del repressors de llavors que, amb tanta valentia anomena  l’enamorada de la veritat, pels seus substituts actuals.

“El mando lo tomó don Carlos Simarro, de Sóller, capitán de Carabineros, con el médico Bartolomé Miquel (Metge Palau), el notario Massot i el sargento de la Guardia Civil, que era de Vilafranca i de apodo “vilero”,  formaron lo que se puede llamar y así lo creían los felanitxers “el cuarteto del terror”. Quatre noms que venen clavats per a aquest nou quartet del pànic: Bauzà, Gómez, Estarellas i Camps”