Les armes de la lluita pacífica tretes de les reivindicacions sindicals,
com són la vagues indefinides i les manifestacions multitudinàries, s'han
gastat. Una vaga perllongada a les escoles esgota els mestres, perjudica els
alumnes i converteix els pares en adversaris. EI govern és l'únic que treu uns
profits incalculables d'aquest tipus de protesta. Estalvia milions d'euros del
sou que reté als seus funcionaris, mentre desprestigia els professionals de
l'educació, tot presentant-los com irresponsables.
Després de la històrica, prodigiosa,
ben mirat miraculosa manifestació dels cent mil verds, totes les altres
arreplegades al carrer resulten insignificants, gairebé ridícules. Per altra
banda se'n convoquen tantes, de manifestacions, per tan diverses causes, que
els inquiets podrien romandre sempre a la plaça.
Urgeix cercar altres maneres
de protesta i de ficar una busca dins els ulls dels dictadors.
L'Assemblea de docents ha
patentat el símbol de les camisetes verdes. Esplèndid. Aquest signe, lluny de
gastar-se, cobra més força a mida que es propaga per tot. Basta recordar el rebumbori
que armaren els verds de l'embut a les darreres eleccions europees entorn de
les urnes.
Jaume Sastre, amb la seva
resistència d'home de la terra, ha demostrat que una vaga de fam arriba al cor
dels que tenen vergonya i sentiments.
Es tractaria, doncs, d'alçar
noves senyeres. Pens que la inventiva ens ha d'arribar de la mateixa situació
que patim. La nova dictadura dels feixistes del PP ens retorna a la Edat Mitjana, ens
converteix en esclaus i ens condemna a la misèria cultural, social i econòmica.
El signe dels esclaus són les
cadenes. Es tractaria de portar en tot moment i en tot lloc una argolla
d'esclau. Si la febre de les cadenes es contagiàs fins al punt de suplir tota
altra mena de collar sobre el pit dels mallorquins i mallorquines, el símbol de
les cadenes podria convertir-se en un clam de llibertat.
En temps feudals, tan trists i
denigrants com els d'ara, els pobres, condemnats a la misèria, anaven
descalços. Una persona que camina amb els peus descalços crida l'atenció alhora
que commou.
Un mestre revestit de verd,
amb una cadena de ferro al coll i els peus descalços no necessitaria paraules
per proclamar davant tothom la seva lluita per una educació de qualitat, digna
i en català.
Eixos simples, humils i cridaneres propostes han
nascut ran de la desesperada i desesperant lluita dels docents, però, com
anuncia el títol, poden servir per a qualsevol causa en defensa del nostre
poble. Així, per posar un exemple, podríem anar verds, argollats i descalços
per la llengua, per la integritat de la terra, per la justícia social... fins i
tot per la independència dels Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada